Aquí, en un món prepandèmia, va ser on vaig introduir-me al món laboral i on vaig aprendre a detestar la idea de treballar. Sobretot els tres mesos en què els anomenats paradisos de vacances tripliquen la seva ocupació arrasant amb tot allò que troben per davant. La feina de 40 hores setmanals lidiant amb turistes maleducats i insuportables que et drenen tant físicament com mentalment sense rebre cap altra satisfacció que la de tatxar un dia més al calendari, fan que l’estiu, durant el qual havies de fer tantes coses amb l’únic objectiu de gaudir i distreure’t del curs acadèmic, es converteixi en una espera entre jornada laboral i jornada laboral. Penso en aquests estius per persones en la meva situació, estudiants a mig formar sense una retribució al llarg del curs, com a no-temporades. Lapses de temps en què no tens com a obligació principal la formació i aprofites el temps de descans entre cursos per guanyar diners. I és en aquest punt que es produeix la contradicció. Assegures que estàs de vacances mentre et passes les hores servint copes, mojitos i snacks caríssims a canvi d’un salari.

Mil cent dotze és el número que m’identificava al sistema a l’hora de fitxar i que més endavant, en lloc del meu nom, portaria penjat del coll en una d’aquelles típiques plaques d’identificació. Aquesta despersonalització responia a una “política de protecció de dades”, ja que, malgrat que els clients han de poder-nos identificar per qualsevol queixa o reclamació, no han de saber el nostre nom. Ens les van repartir a tot el personal –exceptuant els caps, naturalment– de manera preventiva a una inspecció sorpresa que havia de tenir lloc al cap d’uns dies. Això em va provocar un desencant i una frustració enorme. Adonar-me de com les institucions que a priori defensen la seguretat i el benestar dels treballadors i els clients poden arribar a tenir tractes de favor d’aquesta mena amb l’empresari. Vaig adonar-me de com era d’important que entre companys de feina ens féssim costat. La unió dels treballadors –tant en feines precàries com en les més privilegiades– hauria de ser constant, i amb un diàleg continu, i qui no és capaç de veure-ho ni portar-ho a la pràctica s’està perjudicant a si mateix i, sobretot, als companys. En aquest tipus de feina, el suport no hauria de limitar-se a allò que és estrictament laboral. En la meva experiència, el fet d’haver de proveir l’oci a milers de persones setmanalment sense poder ser jo qui el gaudia, em provocava una sensació d’estar perdent allò que era meu. Això anava a pitjor amb cada client decidit a fer-me la vida impossible o menysprear-me si la seva experiència no complia amb el seu estàndard de perfecció desitjat. Una frustració que gràcies al fet d’estar rodejat de persones que vivien en el mateix no-període que jo podia ser compartida i acompanyada. Tot i la por de convertir-me en un personatge de The Office, em vaig trobar compartint xerrades i pizzes a hores intempestives, pitis, balls i pomades amb persones amb qui, si tot hagués anat d’una altra manera, mai hauria coincidit. És la pura supervivència a la violència i el robatori del temps d’oci, el qual els joves tant hem reivindicat després de la pandèmia, que suposen les jornades laborals en hores de sobretaules, cerveses, sopars, postes de sol i primers tocs de flabiol.

Durant una exaltada intervenció en una tertúlia de 8tv que va fer-se viral a través de TikTok, José Miguel Villarroya defensava l’oci com una forma revolucionària de la classe treballadora. No diré que nosaltres, un grup de nois i noies que no sobrepassen els 25 als quals delaten més privilegis dels que voldrien admetre, siguem classe obrera i molt menys que estiguem subjectes a una opressió tan gran com la dels treba-lladors soviètics de l’anècdota de Villarroya. Puc assegurar, però, que aquelles quedades amb companys de feina se sentien com una cosa que traspassava l’esbarjo posterior i previ a la jornada laboral, una espècie de posicionament en contra de l’empresa. Des del divertiment i la disbauxa estival, fèiem la nostra petita revolució.

El nou de setembre de dos mil vint-i-dos Rosalía publicava l’àlbum Motomami +, una versió estesa del seu anterior treball amb algunes cançons que li havien quedat al tinter, remescles, col·laboracions i una gravació live del concert al Palau Sant Jordi del tema “La Fama” per a tots aquells pobres diables que teníem coses més importants a fer i que per això no vam poder veure l’espec-tacle en directe. Tot i que no especifica quina de les dues sessions és, a mi m’agrada pensar que pertany a la de diumenge vint-i-quatre de juliol de dos mil vint-i-dos. M’agrada imaginar-me que és la mateixa versió que van escoltar els meus amics.