Vacances de Nadal, Es Grau, desembre de 2022. En Guillem Escrivà (22 anys), en Marc Garcia (17 anys) i en Tobal Moll (26 anys) es reuneixen com ho fan poques vegades per xerrar, recordar aventures i debatre què vol dir formar part de s’espècie reduïda i exclusiva que són es surfistes menorquins. Arnau Cloquells fa de vincle entre aquest grup i sa resta del món a través de ses seves imatges.

RITA: Com vau començar a fer surf?

TOBAL: Fa bastants d’anys que vaig començar a fer surf, ho vaig tastar amb 13 anys perquè tenia un veí que tenia una taula i jo allò ho volia provar, ho veia a ses pelis i flipava. Per sort, a Ciutadella vivia devora La Vall, a Algaiarens, sa platja, i son pare des meu veí, quan feia vent, ens hi menava i jo encantat. Ho flipàvem, fins i tot hi havia baralles per quan ens tocava. Després me’n vaig anar a estudiar i ho vaig deixar bastant. Però quan vaig tornar aquí, després de navegar una temporada, me vaig tornar a enganxar.

MARC: Jo faig surf des del 2019…

RITA: Uau, vas començar molt petit idò, no?

TOBAL: L’hem vist créixer noltros realment.

MARC: M’han vist créixer. Vaig començar perquè es meu conco, que viu a Madrid, fa bodysurf per Portugal i duia ses taules aquí a Menorca i a jo de petit m’agradava molt agafar-les i intentar posar-me de peus. Fins que un dia vam anar a Mallorca i me vaig comprar una taula de Decathlon, la vaig dur aquí i vaig començar a fer surf.

GUILLEM: Jo realment vaig començar perquè jugava a tennis. I, com tots sabem, Menorca és una illa on fa molt vent i, sempre que feia vent i havia de jugar tennis, resultava que no podia jugar bé perquè sa pilota es movia i estava amargat, estava molt cabrejat sempre que feia vent. Ma mare me va dir que m’havia d’adaptar a ses condicions i, si feia falta, cercar una altra cosa per poder estar content quan fes vent. Un dia que estava per València vaig veure es kitesurf, me va flipar com volaven i vaig decidir que volia fer allò. Però, quan vaig tornar aquí, com que no hi havia escoles de kitesurf, vaig començar anar a classes de windsurf amb 10 anys. Allà va començar sa meva passió pels esports de la mar. Llavors vaig passar de fer windsurf a fer surf perquè record que venia una amiga de València que feia surf i ho vaig provar. I en tres dies ja estava així d’addicte com estic ara.

TOBAL: A Menorca és més fàcil fer windsurf que surf, ja que és més fàcil pillar vent que ones. Ses ones s’han de fer i es vent hi és quasi sempre. Som surfistes però de broma. Feim surf aquí quan ens deixa s’illa.

RITA: Realment esperàveu que es surf fos una possibilitat aquí? A jo me va sorprendre perquè Menorca me sembla un lloc relativament calmat sa major part de s’any. O no és així?

TOBAL: Potser açò és el que sembla. Però, fins que no estàs dins es món, fins que no saps contemplar per exemple un parte de vent o de mar de fons… Ho vivim amb tanta intensitat quan hi ha ones que ens és igual s’altra època de s’any que no n’hi ha. Si durant una setmana, es parte marca que hi ha un dia o dos d’ones, noltros aquella setmana ja la vivim només per aquells dos dies.

GUILLEM: Jo crec que aprofitam més els dies d’ones que per exemple els de sa península, que tenen ones quasi cada dia. Noltros aprofitam més els dies que en tenim perquè són més exclusius.

TOBAL: Ens esbravam molt fort.

GUILLEM: Jo crec que realment tenim cert avantatge amb els altres perquè ho podem valorar millor que els que tenen ones cada dia. Dona un cert «morbo» i tot, perquè saps que potser durant un mes, tal com està passant ara, no tindràs aquell parte d’ones i saps que ho has d’aprofitar.

TOBAL: Ses condicions te donaran un poc més igual també.

GUILLEM: Sí, exacte. T’aprens a conformar.

RITA: Com influeix es surf a sa vostra vida? Si heu d’aprofitar els dies contats que se us dona per fer surf, com us ho montau per seguir gaudint d’aquesta afició?

TOBAL: No te diré que és una obsessió, però és una prioritat. Si hi ha ones és igual el que hi hagi o faràs les mil i una per poder ser aquell dia a l’aigua.

MARC: Cancel·lant tot el que tengui (rient).

GUILLEM: És un estil de vida pràcticament.

TOBAL: Jo faig feina en es remolcador des port de Maó i sempre esteim de guàrdia. Durant 30 dies he d’estar localitzable ses 24 hores per si entrés una trucada i he d’estar sempre a 20 minuts des barco. Sa majoria de vegades arrisc es meu lloc de feina pel surf, ja que sa majoria de vegades anam a llocs on no hi ha cobertura i estic a més de 20 minuts caminant des cotxe.

GUILLEM: Sempre s’ha dit que els extrems són dolents, no? Jo crec que he dut es surf un poc a un extrem, perquè he convertit sa meva vida, inclús, en una tragèdia humorística (tots riuen). Es problema és que ha estat en aquesta edat en sa que no saps gaire què fer, si estudiar o el que sigui, i he fet els meus anys, bé, anys, ses meves temporades sabàtiques sense fer res… He fet feina, òbviament, perquè sinó me treuen de casa. I al final inverteixes tant de temps en allò que t’agrada, i crec que el surf té una cosa molt especial, que al final els teus pensaments seran sobre açò i s’única cosa que vols fer és açò. Jo he invertit tants moments fent surf que no tinc cap altra cosa al cap. I ara que no tenc ones m’estic tornant boig.

ARNAU: No creis que hi ha alguna cosa especial en com feim surf aquí a Menorca? Que no és una afició en la qual pots dir: «els caps de setmana vaig a fer surf», sinó que tens alguns dies i hores molt específiques en les quals si no hi vas no saps ben bé quan podràs tornar-hi. Açò és una mica el que m’ha mantingut amb més ganes de seguir fent surf, sa incertesa i s’esperança de quan serà es següent dia amb ones.

RITA: Tu, Marc, ara estudies?

MARC: Sí, jo ara estic fent un FP als matins, i si hi ha ones es capvespre sempre hi vaig. Que ja acab rebentat dels matins a classe però sempre hi intent anar si me poden dur mon pare o mo mare. I aquest és un altre tema, perquè també tenc germans i si ells tenen alguna activitat ja no me poden dur i hi ha hagut vegades que m’he hagut de quedar a casa i veure els vídeos de sa gent després.

GUILLEM: Que ell sap que ens té a nolstrus! Però, bé… Sa mare no se’n fia de jo (riu).

TOBAL: Bé, és que encara ets menor. I aquesta és una altra condició, que fins als 18 no pots tenir cotxe i açò és Menorca. No hi ha transport públic ni a Cavalleria, ni a Cala Tirant…

MARC: Ni a Punta Prima! Si almenys hi hagués algun bus a Fornells podria anar caminant fins a Tirant.

TOBAL: És molt difícil començar a fer surf! Has de posar molt de sa teva part.

MARC: Per açò hi ha molt poca gent jove que faci surf, perquè si no te duen es teus pares…

TOBAL: I visca per es teus pares, tens molta sort. A jo no m’hi duen.

GUILLEM: Sí, tens molta sort. A jo me passava igual que a tu però amb es windsurf. Que al final vaig acabar agafant busos i tot, algun n’hi havia que me dugués a Fornells i feia igual que ara amb el surf. Agafava es bus i fotia tot es dia fora encara que fos a s’altra punta de s’illa.

RITA: Us agradaria que alguna cosa fos diferent? Canviaríeu alguna cosa si depengués de voltros?

TOBAL: Que hi hagués ones! (tots riuen)

GUILLEM: Està molt bé sa exclusivitat, però hi ha vegades que preferiries estar al País Basc o a Canàries.

TOBAL: Igual noltros no valoram aquesta exclusivitat com un element positiu, perquè igual no me n’he adonat fins que he sortit fora, saps què vull dir? Som a s’altra punta del món i hi ha 60 persones, tant de bo ara pogués fer surf a Menorca. Per sa gent, perquè és esporàdic, ara anem aquí, ara allà…

GUILLEM: Al final és una cosa molt humana voler el que no tenim. Ara que soc aquí, voldria estar a Bali; i quan era a Bali, volia estar aquí.

MARC: Almenys, jo crec que esteim millor que a Mallorca.

RITA: Com viviu les estacions a Menorca i com us afecta al surf sobretot?

MARC: Jo ho pas millor a s’estiu que ara (final de l’hivern, principis de primavera).

TOBAL: A s’estiu, estressat, i no pel clima sinó per sa quantitat de gent. Esteim acostumats a agafar es cotxe i que sa carretera estigui buida. I sobretot no pel surf, sinó per sa falta de respecte que hi ha cap a s’illa. A jo açò m’abruma. És massa tot en general.

GUILLEM: En realitat s’està conservant prou bé per sa quantitat de gent que està venint, però no sé jo si durarà gaire.

TOBAL: És clar, és això, com enfocar-ho. Fins quan durarà aquest paradís del Mediterrani? Fins que els polítics vulguin o fins que Menorca es rebel·li? De dir, «ei, estem venent l’illa». Si ara els teus pares decidissin vendre aquesta casa, segurament, tu mai més podries tornar a comprar una casa aquí.

GUILLEM: El que passa a Bali, per exemple, és que, per molt que tu com a estranger compressis una casa, mai deixaria de ser propietat dels balinesos.

TOBAL: El que fas és pagar una casa i passa a ser teva durant 25 anys. Però el terreny mai serà teu, sempre serà del país.

RITA: Acostumeu a viatjar molt per surf?

MARC: Jo encara no he sortit de Menorca per fer surf.

ARNAU: No has fet surf fora de Menorca?! Uau, fliparàs.

MARC: Ja m’agradaria a jo provar una ona de Tenerife…

TOBAL: A jo m’agrada molt aquí. Sobretot m’agrada es Mediterrani. Ses diferents estacions, es clima… Però, sí, m’agrada sortir tant si és aquí com si és allà. Tant si és per surf com si no.

GUILLEM: Jo cada vegada suport menys estar més temps seguit a Menorca.

TOBAL: Quan ets independent econòmicament és diferent, i depens de tenir duros per sortir de s’illa. No tant els vols, però sobretot ses estances fora són costoses.

RITA: Podríeu explicar breument què és es surf per voltros?

GUILLEM: Jo no estic gaire informat sobre la història del surf, sa cultura i demès, perquè no he nascut a un lloc on hi hagi molta cultura de surf. Però el que sé és que abans el surf es portava com una religió. Al final va molt lligat a sa vida del mar i a jo sempre m’ha agradat molt, des de petit.

TOBAL: Es surf per jo és s’estil de viure, ja ho hem dit. Aquí o t’adaptes o no fas surf. Que sa teva vida rondi amb què passarà amb es temps. Igual a algú li semblarà pobre perquè només pensam en una cosa, però pels que estimam el que fem és molt més. Són aquelles petites coses que encenen sa nostra vida. A més que també és una forma de conèixer el mon, anar a altres destins on també es fa surf i on existeixen cultures diferents al voltant del surf. Però, sobre-tot, el que t’aporta el surf és aquell moment de surfejar s’ona que no es pot explicar fins que no ho proves.

MARC: Sa primera ona de paret que vaig agafar va ser increïble, me vaig posar a cridar després.

GUILLEM: Quan estàs allà no tens gaire temps per pensar en res més que no sigui fotre baix. Per jo es surf no és sa imatge que té tothom al cap quan dius que fas surf. És com sa pesca, a qui li agrada pescar li agrada tot el que envolta sa pesca, no li agrada només menjar-se es peix. Es surf igual, t’agrada aixecar-te a les sis del matí, t’agrada tenir sa taula preparada, t’agrada es camí cap al lloc. Gaudeixes es procés.

RITA: Quin és per voltros es millor moment?

GUILLEM: Jo, de tot el procés, quan estic pillant un tub (riu). Perquè tu estàs fent feina per arribar allà i quan hi arribes és com es punt més alt d’un gràfic.

TOBAL: Per jo és una bona maniobra. T’has pogut passar cinc hores fent surf, i si en aquelles cinc hores has aconseguit fer un gir, una maniobra, un truc –com li vulguis dir– que t’hagi sortit perfecte, te fa es dia. D’aquests petits moments, que son dècimes de segon, t’assegur que me’n record de trucs concrets de fa anys.

GUILLEM: Sí que potser quan estàs dins s’ona és quan et sents més viu, amb més adrenalina… Però abans d’entrar a s’aigua tens una sensació que també et fa sentir viu. No saps si agafaràs res perquè totes ses ones són diferents. També quan surts de s’aigua és molt diferent si has pogut fer surf com volies o si t’has endut un xasco, o si has hagut de sortir perquè la mar s’ha posat fatal. El que té d’especial es surf és sa sensació de sentir-te viu i sentir pau a la vegada. Te pots sentir eufòric i alhora també pots sentir-te molt calmat. Crec que té molt a veure amb s’aigua.