ANNA FERRER: TEL·LÚRIA, S’ÀVIES I EVOLUCIÓ

Text i entrevista Rita Pons
Fotografia Rita Pons, amb sa col·laboració de Cesc Llinares
Vestuari Roba de s’artista (i de ses seves s’àvies)

«Com si ja feta dona i mare / I com si jo en fos filla / m’empares i m’engates d’oxigen, / pau i calma. / Immersa en un jo que esdevé de tots, / però que és més meu que mai / ensum es perfum de sa saviesa i sa serenor, / sa jovenesa de sa vellura. / I inspir i aspir a fer / festes a es jo’s de tots / i a es tots de ningú»

N’Anna, nascuda a Menorca el 1993, ha dedicat sa seva vida a sa música, aprenent a tocar instruments i cant; formant part de grups com S’Albaida a Menorca o Coetus, Estació de l’Est i Barcelona Gospel Messengers a Barcelona, entre d’altres; col·laborant amb artistes com Clara Peya, Toti Soler o Salvador Sobral. Ara, amb es seu nou disc KRÖNIA, mescla sa seva essència folklòrica amb sa música electrònica, amb nous músics i una nova perspectiva musical i vital.

Es versos de Dona i mare, una de ses darreres cançons des seu primer àlbum, representen es concepte que li posa nom a es disc: Tel·lúria. És aquesta consciència de pertànyer a sa Terra que acompanya sempre a aquesta cantant menorquina i del món.

Qui ets?

Som n’Anna Ferrer, som de Menorca i som una apassionada de sa música i s’art i de s’existencialisme, ses reflexions i es cercar per créixer.

Com som noltros, es menorquins?

Som una espècie molt concreta, jo crec, perquè ser illenc te fa ser d’una manera molt autòctona, perquè no estàs contaminat, no hi ha tant moviment. Ara sí que hi ha més tràfic però crec que es nostros referents, es nostres avis, són gent molt pura encara, que no ha viscut aquest tràfic. Jo som diferent quan estic amb algú que concec aquí a un local cultural, tot i que duc aquesta essència, que quan estic amb s’àvia Lluïsa. Quan estic amb s’àvia Lluïsa és un desplegament de mitjans d’animals de puresa menorquina. I crec que tenir contacte amb aquesta cosa tan, tan, tan pura és lo que mos fa ser diferents als menorquins. Esteim en contacte amb algo que encara no està corromput.

Menorca inspira als menorquins. Per què trobes que és?

Jo crec que, un, es menorquins som molt gelosos de Menorca i mos l’estimam molt, és una cosa molt forta, i esteim molt orgullosos. Record amb un amic que fa poc dèiem que si tornam a néixer, no tornarem a ser de Menorca. És una oportunitat que t’ha de passar en una vida de ses mil que podem tenir, perquè és un regal. Te mires sa bolla del món i dius «som d’allò». Llavors jo crec que necessitam tot es temps dir «vale, m’estic anant però jo som d’allà, que ningú es confongui». Jo ja duc vuit anys aquí, merda, he viscut més vida adulta aquí que allà, però que ningú m’ho tregui, jo som menorquina. I crec que quan t’expresses a través de qualsevol disciplina, pot ser és art però no té perquè ser-ho, necessites recordar. Ara hi ha uns al·lots que han fet una línia de cosmètica i ho han fet sobre Menorca. Vull dir que tots, encara que sigui des d’un punt de vista fins i tot empresarial mostram que sa nostra àncora està allà.

«A jo m’incomoda molt estar encaixada en coses i necessitava reivindicar que aquesta persona, que sóc jo, que té una sensibilitat molt extrema cap a sa terra i a Menorca i als valors ecologistes, humans i artístics, mira: també m’agrada jugar i fer frikisme; i no passa res, i som jo igual i no me necessit justificar»

A vegades sembla que açò mos passa especialment as menorquins, quan realment tothom ve d’algun lloc del món.

Jo crec que és perquè Menorca no està enlloc. Pertanyem a Espanya
a nivell oficial, però si mires es mapa és sa que està més a l’est de
tot Espanya. I és una cosa molt petita que té un espai molt gros cap
a qualsevol altre país. És molt desèrtic tot allò. Açò genera que siguis d’una forma molt concreta que necessites reafirmar tot es temps, igual que necessites anar-hi tot es temps per recordar que ets d’allà. És com un peix que el treus de s’aigua i diu «no, no, que jo som d’aigua».

A sa meva generació he notat cert rebuig entre es 15 i 18 anys cap a Menorca, i no és fins que sortim que valoram allò que tenim. Per què creus que mos passa açò? Va ser igual amb sa teva generació?

Crec que açò és algo que s’ha anat cuinant, perquè a sa vostra generació ja és una evidència que tothom als 18 se n’anirà. I és com quan tens pipí, i tens molt pipí i te l’estàs aguantant més o menys bé però quan estàs pujant s’escala de ca teva ja te pixes damunt. Jo crec que és el mateix que saber que als 18 me n’aniré i als 17 ja estic que no hi vull ser, vull que arribi ja aquell moment. També crec que a Menorca és un puesto on sa cultura està molt viva però des d’una posició molt amateur i molt poc intel·lectualitzada. Falta que arribi informació. Per exemple, jo sempre dic que hi ha molta cultura teatral, però cultura teatral molt «cutre». Jo record anar a veure sa meva primera obra de teatre aquí i pensar «m’estic avorrint, no sóc capaç de seguir-ho perquè no estic entrenada». Crec que també hi ha aquesta part de voler partir perquè mos hem d’inventar coses, perquè com que sa gent creativa de 24 cap amunt no torna, hi ha com un buit a cobrir.

I açò és un procés super lent. Mil festivals que ara duen vint anys i ho peten, quan van començar era un drama. Has d’educar a sa gent amb açò. Ara hi va havent col·lectius com es Far Cultural, un festival de documentals a Mercadal… Jo crec que és més algo d’aposta. Aposta i no cansar-te. No és Barna, on és més fàcil que a algú li pugui interessar perquè són molts i hi ha molts tipus de gent. A Menorca som tots més iguals, és molt més homogeni tot. Però jo crec que és qüestió d’aposta i d’educar a sa gent.

A part de Menorca, quines altres coses t’inspiren?

Jo crec que va per etapes de sa vida. Per exemple, Tel·lúria volia ser
un homenatge a Menorca, però ses lletres eren a partir de vivències personals totalment i partien més d’un moment d’emoció ultra-forta. Jo sóc una persona molt intensa i des d’aquesta intensitat ho havia
de treure amb música perquè sinó se me feia una muntanya. Però ara, per exemple KRÖNIA, té molt a veure amb sa reflexió. Perquè he rebut molta teràpia però casi des d’un punt de vista de formació. M’agrada molt sa reflexió, conèixer, entendre es meu funcionament i es des altres, m’encanta s’anàlisi psicològic, sa filosofia, s’antropologia, s’història… I ara també componc des d’aquest puesto més racional, si li vols dir, però més comunitari també. Perquè no pos es focus en jo i en lo que jo sent, sinó en allò que mos preocupa a tots.

Que Tel·lúria i KRÖNIA són molt diferents és un fet. Com has passat d’un punt a s’altre, quin ha estat es procés?

Tel·lúria era una necessitat visceral. Jo havia fet sempre música folklòrica, vaig estudiar jazz i jazz és intel·lectualitat a tope. I va ser açò que me va donar aquesta necessitat de reivindicar que venc d’allà, que lo que estim d’essència és lo folklòric, Menorca, tot. Llavors va ser molt guai, però com som tan intensa, vaig d’extrems. Després me cans i me sent encorsetada. Me vaig sentir encorsetada perquè ara haig de respondre a ser sa veu que representa lo folklòric i lo verd, etc. Que són valors que jo tenc i que estan amb jo, però necessit reivindicar que me puc posar un vestit platejat i ser igual de folklòrica, per dir-ho d’alguna manera. Perquè també m’enfaden es prejudicis i ses etiquetes que hi ha, que fins i tot hi són amb aquestes coses més pures. O sigui, no només tenen prejudicis ses persones més superficials. Hi ha persones molt profundes o que estan en contacte amb coses molt profundes que també tenen prejudicis. Perquè es col·lectius es mouen per uns símbols. Si ets hippy has d’anar vestit d’una manera, si ets heavy has d’anar d’una altra, etc. És molt absurd tot açò, perquè tu ets qui ets, tens uns valors x i te vesteixes com te dona la gana. I demà te vestiràs d’una altra manera i pot ser pensaràs diferent. A jo m’incomoda molt estar encaixada en coses i necessitava reivindicar que aquesta persona, que sóc jo, que té una sensibilitat molt extrema cap a sa terra i a Menorca i als valors ecologistes, humans i artístics, mira: també m’agrada jugar i fer frikisme; i no passa res, i som jo igual i no me necessit justificar.

Creus que falta consciència tel·lúrica a Menorca?

Crec que no hi ha consciència tel·lúrica però que molta gent ho és. Per lo que he dit abans sobre què mos fa ser menorquins, és aquesta cosa molt animal. A Menorca, encara que sempre hi ha excepcions, però almenys al meu entorn, sent que tot és molt transparent. S’altre dia una amiga me deia «joder, és que es menorquins ho deis tot molt clar, no us tallau amb res». No hi ha tants escrúpols com aquí, es viuen ses coses de forma molt més alliberada, pot ser. Jo ho relacion amb aquesta cosa animal i pura que per jo és sa tel·lúria. També he de dir que me fa por perquè crec que entre ses generacions que pugen i es turisme de masses açò mos ho podem carregar. Crec que llavors s’ha de regar, s’ha d’alimentar i s’ha de dir «Ei! Que tenim un tresor», que està dins cadascú, no té a veure només amb es paisatge. Té a veure amb ses receptes de s’àvia, amb com xerram, com mos movem, com mos relacionam…

Mundialment, és un moment molt crític a nivell humà. A part que hi ha s’autoqüestionament, que fins i tot és polit, també hi ha sa colonització cultural americana, que tothom fa Halloween, que tothom fa San Valentín, que tothom fa sa Nit de Nadal amb es Papa Noel. Açò són invencions capitalistes estatunidenques que mos les estem ‘jalant’. I amb cada cosa d’aquestes que fas, perds una cosa pròpia. Abans era molt fàcil mantenir totes aquestes tradicions com Tots Sants. Abans tenies un fill, es fill vivia a ca teva, feia lo mateix que feies tu, feies feina a sa mateixa empresa… Però com ara està canviant es funcionament de tota sa humanitat, mos anem a viure a un altre puesto, coneixem a mil persones noves, exercim noves professions… Sa responsabilitat és nostra de ser conscients que quan mos anam, mos esteim carregant una cadena, un cicle que és es que farà que es nostros néts tenguin uns referents com es que noltros hem tingut. I aquí hi ha sa responsabilitat d’aprendre a cosir, a fer bunyols, etc.

«Si sa Terra tingués un gènere seria dona, jo m’imagin com si per dins tingués un úter. I tota aquesta saviesa tel·lúrica és de dona. Per jo ses s’àvies ho són tot. Jo me casaria amb sa meva s’àvia, ja li he dit moltes vegades però me diu que no, que és molt trist casar-se amb una iaia vella»

Canviant un poc de tema, i tinguent en compte que és un camí vital difícil, com te senties en es moment de decidir que te volies dedicar a sa música?

Es moment de decidir-ho va ser quan vaig acabar 4t d’ESO, encara que jo tenia molt clar des de molt petita que volia fer música. Vaig fer instruments (flauta travessera, piano, guitarra) durant molts d’anys, i quan vaig entrar a cantar amb S’Albaida com a solista vaig adonar-me’n que me molava mil vegades més i vaig dir «jo vull cantar, perquè açò mou moltes coses». Allà tenia 14-15 anys i no era una novetat, era més una confirmació, però sí que vaig descobrir de quina forma: a través de sa veu. I va ser més com una reivindicació, per què mon pare i ma mare, que són uns amors i m’ajuden amb tot i són brutals, en aquell moment me deien «Bueno, podries estudiar algo normal». I jo vaig dir «Sí, sí, normal: música», perquè normal per jo és música. I si un dia estic davall un pont, pues ja si voleu estudiaré algo o faré pa. Preferesc fer pa que estudiar una carrera que no m’interessa.

Què li diries a algú que està en sa posició de prendre aquesta decisió ara mateix?

Li diria que s’hi foti de cap. Fer-ho tenint sa por que pot ser no funciona te fa tenir s’energia dispersa i llavors és impossible que allò que tu vols realment floreixi. Des de sa por no neixen ses coses. Crec que és confiar i estudiar molt, perquè amb sa música s’ha venut fum per sa tele, com si fos algo molt més fàcil de lo que és. S’ha de tenir consciència i conseqüència de saber que fer música no és pujar a s’escenari i fer es lloro. T’has de formar, hi ha mil coses a aprendre, has de conèixer molta gent, has d’estar molt obert a nivell humà i creatiu… Si algú té clar que ho vol fer, ho ha de fer però només fent allò, ocupant totes ses hores de sa seva vida amb allò. T’ha d’afectar ses teves hores lliures, de feina, d’estudiar, de tot. Al final no és ni professió, sinó que tu ets allò i t’impregna totes ses hores des dia.

He llegit que tens connexions amb Sud-Amèrica i que sa música i es músics d’allà han influenciat sa teva. Arriba un punt en què hem de reconèixer sa pluriculturalitat, perquè és un fet, no?

Durant sa fase Tel·lúria, jo era súper purista, una nazi de sa tradició, de lo menorquí, de lo pur. Fins que un amic, quan li vaig cantar L’amo de Son Carabassa, me va dir que és una malaguenya que toquen un munt per Andalusia! I jo no ho volia acceptar. Un altre amic, en Mario Mas, que és un guitarrista increïble, sempre diu que tot és de per tot, res és pur d’un puesto i tot és una mescla de mil coses que han passat per mil puestos. I te n’adones. Per exemple, Roseret de roses blanques té es moment poètic de «si la mar tornara tinta i ses muntanyes paper fi», que és un vers que s’utilitza a tot es mediterrani a mil cançons de Grècia, a Eivissa… És molt fort. Res és d’aumón.

Per què vas decidir cantar Roseret amb ses teves s’àvies?

Perquè d’alguna forma crec que sa tel·lúria es transmet generacionalment a través de ses àvies, més que des dels avis. Sempre pens que si sa Terra tingués un gènere seria dona. És aquesta cosa de ventre reproductor, jo m’imagin com si sa Terra per dins tingués un úter. I tota aquesta saviesa tel·lúrica és de dona (amb tot es meu amor cap a tots es homes del món). Per jo ses s’àvies ho són tot. Jo me casaria amb sa meva s’àvia, ja li he dit moltes vegades però me diu que no, me diu que és molt trist casar-se amb una iaia vella [riu]. Crec que vaig tenir sa lucidesa de s’amor per ses s’àvies en un punt molt guai de sa vida, perquè crec que hi ha gent que se n’adona pot ser tard, i jo vaig tenir un moment en què veia molt clar es valor que tenien. Una de ses meves dues s’àvies es va morir es juliol de 2019, i me sent súper orgullosa d’haver gravat allò. Bé, jo no vaig cantar, jo vaig plorar tota sa gravació, estic plorant tot es temps, i s’àvia ho diu. Jo as tècnic li vaig dir que no volia res, volia un micro d’ambient simplement que ho agafés tot, que elles estessin en una situació normal. De fet, vam cantar mil hores, vam xerrar mil hores… Va ser tot molt natural. Era treure’m a jo des focus, perquè si esteim xerrant de tel·lúria, tel·lúria és lo contrari a s’antropocentrisme, en es sentit que s’ésser humà té menys valor que es que té es planeta. I per jo elles són sa veu des planeta.

Dins aquesta línia, podries xerrar un poc de sa lletra de
Dona i mare?

És un poc açò que t’he explicat. És aquesta cosa que veig s’úter que té sa Terra i per jo Dona i mare és sa que representa més tot açò. Jo crec que falta molta consciència de planeta. Ara s’està posant de moda amb s’ecologisme i és guai, però crec que va molt més enllà. No és només una cosa material com no gastar plàstics, reduir, intentar con- sumir menys… Hi ha algo més espiritual que s’ha perdut i per jo és lo que a Sud-Amèrica està ultra-viu. Allà sa religió és sa natura, la Pacha- mama que diuen, i hi ha molts rituals envers sa natura i es planeta. I és que som animals, però mos n’hem oblidat molt fortament. [Sa cançó] era aquesta reivindicació de dir «venim d’aquí i som açò». Però, clar, és que hem anat molt enfora. Jo quan pens en tot es procés que ha fet s’ésser humà, pens que mos hem fotut un embolic molt gros. Vull dir, que mos estem anant molt, molt, molt, molt enfora d’aquesta essència animal que som. Dona i mare reivindica açò, que som un animal i sa Terra és ma mare.

Pots xerrar des teu procés creatiu? Com s’acaba generant una cançó?

Quan amb un tema tenc sensació de perfect és quan no pens mai sa lletra i sa música per separat, simplement not que en aquell moment m’està venint s’inspiració, pos a gravar i ve lletra, música, harmonia, tot junt. Açò és un perfect, però no passa sempre. Normalment, me ve una idea i me la grab. Després tenc una altra idea, mir si les puc ajuntar… Tenc aquests dos caminets, però es temes que a jo m’encanten són es que han sortit de cop i que sent que no els faig jo, sinó com si jo fos un canal, que algú me l’envia, perquè no faig res, no pens ni un segon. Han estat així Las 1000 voces de mi cuerpo, Tres lágrimas, Cachito de pan, La virtud…

«Jo esper poder ser es referent que jo no he tingut. M’hauré d’estampar més vegades que lo que ho ha hagut de fer ma mare per ser qui és. Però supòs que podrem acabar sent un referent»

Quins tipus de temes tractes a KRÖNIA?

De gènere, sa mort, de sa soledat, des silenci, de com mos sentim amb es silenci, quan es silenci total mos abruma perquè és quan es cap es dispara. Sa locura, com la vivim i com es jutja quan tots esteim locus, i es locus són es més interessants. Record un personatge a Maó que vivia devora ca meva i era increïble, si li donaves s’oportunitat de ser i d’expressar-se. Aquest tio està molt més evolucionat que noltros, està connectat amb coses amb ses que noltros no esteim connectats. Sa ciència també pens que ha fet un mal increïble perquè s’ha sobrevalorat s’empirisme i s’ha matat s’espiritualitat, i crec que açò està matant també a s’ésser humà. I tot està perdut i tothom ara cerca noves religions, que poden ser s’activisme, sa moda… Esteim fent religió de coses que són molt banals i que omplen forats que no omplen profundament. Som una generació que vivim un procés de transformació que és un percal. Simplement tenc sa confiança que quan tengui néts ho tindran un poc més aclarit. Perquè noltros crec que tenim uns referents d’una manera que ja no funcionen gens i creim en coses que podem defensar, però encara no som capaços de viure de manera 100% natural.

Jo lo que esper és poder ser es referent que jo no he tingut. Ma mare també s’ha hagut de currar algo, perquè evidentment no ha estat una reproducció de sa vida de sa meva s’àvia. Però crec que es salt amb noltros és molt més gros. És a dir, amb es salt que va fer ma mare de sa meva s’àvia va haver de rompre algunes coses, però és que noltros esteim rompent amb moltes coses. Per exemple, a jo un des temes que més me fa reflexionar sobre sa vida són ses relacions de parella, i aquí sent una transformació molt forta. mos esteim tots replantejant sa forma, esteim tots provant ses relacions obertes, poliamors, mos esteim obrint a provar amb gent des mateix sexe, rompem estereotips de relació… Tot açò jo ho trob molt brutal, és molt revolucionari, i crec en tot a nivell teòric, però és molt fort també rompre-ho perquè no tenim un referent. Jo no sé com es viu una relació poliamorosa d’una forma tranquil·la i natural. No ho sé. Llavors m’estamparé mil vegades fins que me funcioni. M’hauré d’estampar més vegades que lo que ho ha hagut de fer ma mare per ser qui és. Però supòs que podrem acabar sent un referent. Sa meva s’àvia ni xerrava de qui eren es gais, ma mare coneix gais, jo tenc amics gais i m’he pogut plantejar ser gai. Es meus fills esper que ni s’ho replantegin, que naixeran i donarà igual, perquè jo no necessitaré que m’expliquin res. I supòs que anirà així amb totes ses coses, que afecten a tot.

Trobes que tot açò és igualment aplicable a Menorca? Perquè moltes vegades es veu com un lloc més tancat, on costa més que arribin ses coses, pot ser per es buit generacional que dèiem al principi. Perquè si ses persones que esteim fent aquesta evolució no tornam allà o no vivim allà, és més difícil que passi, no?

Jo crec que té a veure amb es buit generacional, totalment. És extrem es buit que hi ha des 18 as 30, que és sa gent que genera es canvi. Amb 16 pots ser activista, però no pots dirigir una revolució. Sa gent que aquí està fent una acampada a Plaça Universitat tenen entre 18 i 30. Sa revolució es viu a aquesta edat. Però pot ser no és del tot perillós aquest buit, sinó que serà una cosa que protegirà Menorca, fent que es conservin certes coses. No ho sé. Sí que crec que fa falta gent que aporti actualitat i intel·lectualitat a Menorca. Jo conec molts col·legues menorquins artistes, de totes ses disciplines, no serà perquè no n’hi hagi. Però a tothom li fa por tornar, perquè hi ha es perill que quan sa gent se’n va allà, s’estanca. Jo me vaig plantejar fer de setembre a desembre allà, vaig fer una setmana a s’estiu i vaig dir «ni de broma», perquè no puc tenir ni una de ses converses que vull tenir. Menorca t’engoleix i és comer, dormir, follar, res més. Si algun dia torn a Menorca, ha de ser per fer pa, algo de rutina de la terra, fer vida de poble i dir «fins aquí sa meva ambició professional». S’altra és crear una comunitat física de convivència amb espai de pintura, de foto, de reunió… Un coworking artístic enorme. Algo passarà, jo crec, perquè tots tenim sa necessitat de tornar algun dia a Menorca.