CARTA A NURA

Text Macià Florit Campins (Carta a Nura, 2014)
Imatges Rita Pons (Poblat de Son Catlar)

Es curtmetratge de Macià Florit és una carta dirigida endins, adreçada a sa terra, a na Nura. A partir d’una excursió al Poblat de Son Catlar, una veu autobiogràfica destil·la ses impressions suscitades arrel de sa visita. Però, ben mirat, açò és tan sols una excusa per oferir una reflexió sobre sa identitat menorquina. Val la pena llegir aquesta carta i endinsar-se al poblat prehistòric, amb tota sa seva força.

Estimada Nura,

Aquests dies he tingut visita. Han vingut de Barcelona un bon amic i sa seua dona, pares des meu fillol. Gràcies a n’es temps de tardor que mos ha fet, he aprofitat per passejar-los per l’illa: Favàritx, Santa Àgueda, es Barranc d’Algendar o Punta Nati. En una de ses excursions que vam fer pel camp vam anar a caure a ne’s poblat de Son Catlar. Vaig donar-me compte que només hi havia estat en dues ocasions, amb s’institut i una vegada amb uns companys arqueòlegs que estaven encuriosits per ses pedres. He de dir que a jo també sempre m’han atret ses pedres. Sobretot en aquelles on hi veig una empremta, un trenc o es retall que permet l’encaix de ses peces, em surt s’impuls de tocar-la amb ses meues pròpies mans, en un desig absurd de connectar-me amb el passat sensible, d’encarar-me a ne’s vertígen de pensar que allò ho ha tocat qualcú fa milers d’anys, qualcú amb una mà com sa meua, un dia de sol i de ponent com es d’avui. El passat, els records, romanen adormits i vagues. L’oblit mos permet avançar. Però ses pedres no moren i, més encara, permaneixen a ne’s seu lloc, quietes, insistents. Mir es talaiot i me sembla que cada una de ses seues pedres me mira, me demana qui ets i què hi fas aquí. «Saps qui tirava el cordill / i fixava els límits del món? / Saps on s’assenten els pilars de la terra?». Com qui entra a ne’s refugi sagrat d’un oracle, qued callat i me faig enfora des camí. Sa meua presència modifica aquest recinte. Tal vegada és es talaiot i sa taula els que me conformen. Som, tal vegada, taula erecte, assentada sobre la terra d’aquesta illa, clavada endins pel pes sòlid de sa pedra, segura de lo que és i de sa matèria austera que la forma. Sa meua pell és, idò, com es mur magnífic d’aquest castell prehistòric. Rugosa, morena, salada. 

Vaig llegir a internet que una de ses característiques més interessants de Son Catlar és sa murada que envolta es poblat, de gairebé 900 metres de perímetre. Em recorda a sa murada que vam fer a ca nostra amb els blocs de marès que van sobrar de s’excavació de sa pedrera. Monpare va titular aquesta peculiar escultura com es «Mur de ses Celebracions». Sa murada de Son Catlar era una mesura de defensa, amb un torretó de vigilància situat a cada punt cardinal. A Menorca, on sembla que hi regna sa quietud i on sembla que sa història hi ha de passar de llis, també hi ha hagut guerra, assalts virulents, setges i crims fratricides. Ara fa anys que vivim en pau, però qui mos assegura que no mos haguem de tornar a refugiar darrera aquestes murades, amagar-mos a n’es soterranis o pidolar farina pes llocs propers a n’es poble?

Com es talaiot, que espera ser habitat pels seus constructors, es meu cos espera també ser refugi d’altres cossos. Construir per viure i fer famílies, edificar per amor. Sense saber-ho, peça a peça, els talaiòtics elaboraren albergs d’esperança. I ara, som aquí gràcies a ells. «De qui podries dir que has sortit tu mateix / si poguessis seguir el rastre a través dels segles?».

Més tard vaig decantar sa mirada dels talaiots i vaig observar es paisatge que els envolta. Per què van construir un poblat justament en aquest troç de tanca? Segurament tenien raons ben sòlides, de tall pragmàtic. Pens en ses tanques de ca nostra, treballades pes meu avi i, ara, pes meu germà. Ell, amb ses seues mans, treu profit i fruits de dins sa terra. Cava solcs per alimentar sa família. Els temps no han canviat massa. Es meu germà, com aquells talaiòtics que van edificar els poblats, mira sa terra amb s’òptica des pagès i s’agricultor, mira sa tanca salvatge com un terreny per civilitzar, on posar-hi ordre per fer créixer es menjar. Aquests monuments de Son Catlar devien estar rodejats de solcs com ca nostra ho està ara. Els primers homes d’aquesta illa recollien fruita, caçaven aus i sembraven brots de blat, ses llavors des primer pa. Si durant segles els menorquins hem menjat de ses mateixes conques agràries i ses mans d’uns i altres han gratat sa terra, els arbres geneològics de ca meua, des professor de batxiller, des funcionari de correus i de sa fornera des costat de ca s’àvia neixen d’una sola arrel fonda: ses mares. Almanco té gràcia pensar-ho així, imaginant-ne una essència irreductible, lligada a ses tanques i a ses pedres d’una paret seca. S’homo que construeix es talaiot es construeix a si mateix i a la vegada contribueix a edificar sa comunitat. Avui matí, he notat sobre sa parra un tel de banyadura, i llavor he pensat que allò no  era aigua condensada, sinó ses gotes de suor que emergeixen de l’antigor de segles de feina i patiment. Ara record ses sabates des germà, es pinzell de mon pare, com objectes carregats d’història que m’expliquen qui som i d’on venc. S’arrel de sa història passada de Menorca se sintetitza en ses desfetes dels altres. «Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats / d’aquest món menorquí on comença la mar».

«Terra, aliment i creació per jo formen una unitat que em defineix i, pens, que defineix el lloc d’on som, aquesta illa antiga com s’anar a peu»

Mon pare, com bé saps, és pintor. Després de s’excursió a Son Catlar, ell m’ensenyava ses darreresobres que ha fet. No podia mirar-les com sempre, després de detenir-me tot es capvespre en els cantons des talaiots, i en ses formes arrodonides i primitives de ses taules i els murs des poblat. Els quadros de mon pare es basen en es fons i ses textures que els omplen. Els fons són sa clau que fa de cada quadro un troç de terra, es relleu d’un còdol, una bassa d’ombra. Es traç de sa pinzellada, com es de cavar sa síquia o es de pastar una coca, constitueix un gest primigeni, es gest des demiürg. Creadors de història, a imatge i semblança del món que els envolta, fan feina per s’aliment des cos i s’esperit. Els gestos primigenis són, en realitat, sàvies repeticions de sa naturalesa i sa tradició dictada pels que mos han deixat. Sempre sembla que els morts ho feien millor que noltros. Els vius mos solem equivocar. Ses pintures de monpare volen ser argila, fang i marès, volen tintar sa tela com qui escampa sofre damunt sa sembrada, com qui afegeix pebre i oli damunt sa tomàtiga. No puc concebre els tres mons separats un de s’altre, terra, aliment i creació per jo formen una unitat que em defineix i, pens, que defineix el lloc d’on som, aquesta illa antiga com s’anar a peu.

Durant uns anys, quan jo en devia tenir 5 o 6, mon pare es va dedicar a pintar es paisatge de Punta Nati. Poblat de ponts i barraques, sa plana rocosa es presenta com una imatge apocalíptica, com una regió allunyada des present. Els ponts des pagesos antics se devien construir seguint s’arquitectura des talaiot, prenent per model sa seua estructura austera i segura, bella i perdurable. Per jo són tan antigues i màgiques ses barraques des pagesos com els talaiots de Son Catlar, pertanyen a n’es mateix passat ancestral del meu lloc d’origen. En es fons, podem dir que els talaiòtics van ser els primers pagesos menorquins. 

De què mos serveix, me deman, observar i tractar d’entendre ses pedres si aquestes no mos guien cap els dies de demà? En Freud deia que si els somnis són sa imatge de desitjos complerts, aquests també se poden entendre com a visions del futur. Ara bé, aquest futur somiat és senzillament una representació mimètica des passat, habitat per desitjos indestructibles, que sobreviuen a n’es pas del temps i, potser, a n’es pas de ses generacions humanes al llarg des segles. Noltros, menorquins d’avui, som es futur que els talaiòtics van començar a construir pedra a pedra amb els seus talaiots i poblats de cases, taules i tombes. Visitant els poblats talaiòtics m’envaeixen ses paraules de’n Walter Benjamin: «Sens dubte, mos ha estat donada, així com a totes ses generacions que mos han precedit, una dèbil força messiànica, sobre sa qual es passat mos reclama dret». Sa presència greu des talaiots en es nostro paisatge mos recorda que es present es deu a ells, a n’aquests munts de pedres, imatge des cossos que descansen en pau sobre la terra.

Ai, Nura. Sempre escric massa. Esper que no t’hagi avorrit! Esper que estiguis molt bé i esper també tenir notícies teues prest.

T’enviï una abraçada des de sa roqueta, sempre teu,

macià.