ES DIES DELS AMICS I ES AMICS DELS DIES

Fotografia Hugo Boet, Miki Gomila i Arnau Cloquells
Text i entrevista Rita Pons

Barcelona, 3 de novembre de 2019. En Leon me diu que estan per es Macba. mos trobam. En Lluis i n’Arnau estan fent skate, en Miki i n’Hugo, fotos. Decidim anar a una terrassa de per sa zona a prendre algo i xerrar una estona. Més tard arriba també n’Àlex. Aquesta és sa conversa sobre sa vida a Menorca i sa seva actitud davant s’art i es compartir, acompanyada d’una petita mostra de ses fotos i sa vida a Menorca d’un grup d’amics.

RITA – Sou tots de Menorca?

Tots – Sí.

[Hugo i Leon dubten un de s’altre]

Leon – Jo he nascut a Menorca, tu no.

I us hi sentiu, de Menorca?

Tots – Mmm… Sí.

Leon – Ben pagesos.

Hugo – Els últims anys més, perquè abans gens. Ma mare és d’aquí, de Barcelona, i jo vaig néixer a Bolívia, i és com que estic allà només vivint, encara que hi he viscut des dels dos anys. I clar, al principi era sí però no. I els últims anys sí que m’he sentit un poc més d’aquí.

Us sentiu identificats amb lo que vol dir ser menorquí?

Tots – Sí, mos sentim identificats.

Miki – Jo crec que amb es simple fet de viure allà i viure sa… diré «cultura», perquè tampoc és molta, però a s’estiu sobretot sí.

Lluis – Jo me sent identificat amb allò perquè és diferent. Hi ha bastanta cultura.

Creis que aquesta cultura general us representa?

Miki – Algunes coses sí.

Leon – Moltes coses no. Marujeo molt exagerat.

Lluis – Però quina cultura és aquesta?

Leon – Tothom es coneix, tothom te coneix…

Arnau – A jo me representa sa cultura d’ara. Perquè jo totes ses tradicions, com ses de ses nostres s’àvies, les conec molt per damunt. Supòs que per sa relació d’ara per sa gent que hi ha.

Miki – S’ha perdut molt tot, no?

Hugo – Amb ses xarxes socials ha tornat bastant. Me’n record que quan erem més petits que existia ask.fm i coses així, i continua ara.

Miki – Jo me referia més amb sa cultura menorquina, d’abans a ara. Als jaleos abans hi havia poques persones, ara està petat…

Leon – Ara sa gent no va as jaleo per lo que són ses festes, ara hi va per consumir drogues. Hi ha una part que vol ses festes, però…

Lluis – Mos hem desfasat un poc.

Arnau – Jo a ses festes lo que disfrut és veure sa gent de Menorca, ses relacions. A jo per exemple es cavalls no m’importen tant.

Hugo – Es cavalls és més s’excusa de s’esdeveniment.

Lluis – Sí, però coneixes a tothom, saludes a molta gent perquè vas borratxo i després a lo millor te cau malament la meitat de sa gent i a lo millor a ells també els caus malament. Açò també és lo dolent de Menorca.

Tots – Aquests creuaments de mirades.

Miki – A jo me passava amb sa gent de s’escola que mos saludàvem a ses festes i després jo els deia «No te sembla molt curiós que me saludis ara i fora no?» i me van dir «Vale, a partir d’ara mos saludam per es carrer» i ho vam fer.

Lluis – És que a jo açò de Menorca no m’agrada gens. És molt fals.

Miki – Però és perquè és petit, no per sa gent. Si Barcelona fos petita passaria lo mateix.

Lluis – Però Barcelona t’ajuda més a tenir sa teva cultura urbana, en canvi Menorca, no. Allà a sa mínima que entres dins una «cultura», ja t’encasillen en un moment.

Hugo – A noltros mos va passar segons ses persones amb ses que anàvem. Ara erem perroflas, ara pijos, etc.

Miki – Però açò és per tot crec jo, no només a Menorca.

Lluis – Però aquí a Barcelona no li donen tanta importància. Pot ser te miren, ho comenten entre ells però tu ni t’enteres i a sa gent li dona igual. Tu te tenyeixes es cabell d’un color i al metro és lo que menys ressalta. A Menorca te tenyeixes i diuen «qui és aquest flipat?!».

Àlex – Jo per exemple quan vaig començar a sa EAM (Maó) ja vaig notar molta diferència entre Maó i Ciutadella. Per exemple, a Ciutadella passa una musulmana i tothom se la mira, fan comentaris. A Maó passa i tot segueix normal. 

Lluis – Però a Maó també.

Hugo – Sí, però no tant. Sí que és ve que està més normalitzat.

Lluis – Pot ser no tant públicament però si estan un grupillo de gent sí que es fan comentaris.

Hugo – Pensar-ho sí que ho pensen.

Àlex – Però sí que a sa EAM era «otro rollo».

Miki – Sí, molt més obert.

Sergi – Per tot açò crec que aquí no sorgeixen tants grups socials, sinó més grups d’amics. Amb cultures diferents dins es mateix. Perquè jo no me sent tan identificat amb una cultura concreta. Però a Menorca passa. Encara que tu no te sentis identificat, tu saps que a Menorca ets «x».

Miki – És que a més sa gent t’ho diu a vegades. A jo me venia sa gent en plan «tu ets es de ses fotos».

Hugo – «En Miki de ses fotos». Creus que açò t’ha ficat més pressió per fer ses coses? Fotos, vídeos, quasevol cosa, coses que tenguin es teu nom?

Leon – Jo ja te dic que te posava unes expectatives.

Miki – Jo tenia expectatives amb molts de curts que al final han quedat com una merda i m’he sentit malament.

Trobau que sou un típic grup de Menorca o us en diferenciau?

Leon – No.

Miki – Uf, no vull dir diferent, però…

Arnau – Jo es fet de fer una setmana sencera anant a classe, tornant a ca meva, no sortir es findes o no anar mai a sa plajta no ho suport. I amb aquest grup vas a sa platja i fas encara que siguin quatre fotos i sa gent ja flipa. Però per jo és lo normal, és lo que hem fet sempre.

Lluis – És que sou un grup que me motivau. Us motivau a fer coses mútuament. Sempre voleu fer algo i cosa que no faries tot sol, surts amb els amics i és un grup d’amics que sortiu per fer aquest algo. No anau a fer unes birres i jastà Per lo que veig, clar.

Hugo – Sí, i ho mostram molt. 

Miki – També és que vam començar a quedar per fer fotos. De fet, he de dir que quedam per fer fotos i ho utilitzam per conèixer-nos. Jo per exemple vaig utilitzar lo d’anar a fer fotos per quedar per primera vegada amb n’Hugo i en Xavi.

Arnau – També mos ha passat en un moment en què s’Instagram i totes ses xarxes estàn molt en auge i es fet de fer fotos i vídeos es visibilitza molt. Perquè a lo millor hi ha altra gent que és com noltros, però com no fa ni fotos ni vídeos sa gent no ho veu.

El que us motiva per fer aquestes fotos és compartir-les després?

Hugo – Jo abans un poc sí. Però ara ja tenc coses que vull fer i projectes que me dona igual si després no es veuen. Són coses més per jo.

Leon – Antes era en plan «mira quina foto he fet, la vaig a penjar». I ara és «mira açò, la penjaré a sa meva paret».

Hugo – Sí que tenc coses amb intenció de penjar-ho per recordar-ho.

Miki – Jo crec que si no es comparteix no existeix. Fa mal.

Hugo – Jo abans gravava moltes coses i les tenia dins una carpeta. I dic, al final és una carpeta amb coses mortes allà dins, que ningú les veu i com que no les tenc impreses o algo pues les compartesc. A jo m’agrada compartir ses coses.

Miki – És com, per què fer algo tan guapo que ningú pot veure? (Si és que queda guapo).

Leon – Sí, a jo m’agrada tenir-ho com a record.

Hugo – Abans tenies els àlbums, feies fotos i les revelaves. En canvi, ara fas fotos i estan dins un disc dur, allà, sense fer res. Ara Instagram serveix com un àlbum. 

Àlex – Jo lo que faig és penjar-ho per mirar-ho tot després i recordar.

Lluis – Lo que està clar és que si tu consideres que lo que fas és art, s’art està fet per compartir i si tu tens ses eines, pues ho fas. I tampoc és dir «jo faig açò només per penjar-ho a Instagram». És més «lo que faig m’agrada i m’agrada que sa gent ho vegi».

Àlex – Però fins quin punt ho compartiu?

Lluis – Jo lo que més m’agrada, jo que sé.

Àlex – Però us guardau moltes coses?

Hugo – Si m’agrada, ho penj. Si al cap d’un temps ja no m’agrada, ho arxivaré.

Miki – Jo és que hi ha coses que no puc compartir, perquè vaig fer fotos a s’aeroport es dia de sa manifestació i vaig veure que sa gent per Twitter deia que no publiquéssim fotos de gent a ses manis on se’ls vegi sa cara, perquè sa policia els pot denunciar, i per com està sa cosa… Encara que sigui pacífic. I hi havia una foto on se li veia sa cara a un que estava allà amb totes ses mans alçades, la vaig penjar i la vaig borrar. I me va saber greu.

Leon – Però pots pixelar sa foto.

Miki – Però no és lo mateix.

Hugo – Hombre, les podries penjar quan ja hagi passat tot. Perquè s’arrengi sa situació falta molt, però…

I què me’n deis de ses fotos que penjau i que normalment no es consideren com a art? Ses imatges de voltros sopant, per exemple.

Hugo – És s’analògic.

Arnau – Jo és que encara no he entès o no he descobert sa diferència entre fer fotos amb una càmera analògica i una digital, però és com un altre món totalment. Lo que me surt a jo amb aquella càmera no sé que passa però…

Hugo – És més per recordar un moment. Esteim aquí, estic vivint coses amb es meus amics, pues faig una foto ara.

Arnau – Es moment en què es necessita que es fagi una foto, la tens a prop per fer-la, però una digital és…

Hugo – Una digital és «venga ara faré una foto així, un retrat, col·loquet així…». S’analògica és més per capturar es moment. Es look que té és com quan representen un record a una peli.

Miki – És perquè és un moment en teoria especial quan esteim tots allà amb amistat, i si feim una foto amb analògic, la preparam bé, no es solen repetir… Per exemple, ahir vam fer una foto al super amb es mirall, en vam fer dues, però amb digital n’hauríem fet sis o set, supòs.

Àlex – També és que no és tan accessible i ho valores més.

Miki – I més car i tot.

Trobau que heu hagut de passar per un procés de qüestionament o diferenciació cap a sa resta de gent (o cap a voltros mateixos)?

Arnau – Jo pensava açò, més cap a noltros mateixos. Sí que he passat un procés cap a jo quant a fotos. Però cap als altres, a jo com que no m’importa. 

Hugo – Jo crec que és més per es referents. Miram unes coses que igual no són tan mainstream o que sa gent no veu tant i mos volem semblar a açò. Pot ser s’allunya de lo que s’altra gent veu i açò fa que mos diferenciem. Jo igual li dic a ell «mira aquest vídeo que guai», mos mostram ses coses i veim quins aspectes volem adoptar i adaptar a lo que noltros feim.

Creis que sense aquest grup hauríeu arribat a fer el mateix que esteis fent ara?

Miki – Jo crec que sí, ho hagués fet igualment.

Arnau – Jo? Jo no, jo no.

Hugo – Jo lo que veia és que al principi tu no penjaves coses d’aquestes, i després ho vas començar a fer molt ràpid i molt bé. I vaig dir «hostia que guai».

Miki – Jo va ser a tercer d’ESO que a un cumple vaig treure sa càmera i va ser a partir d’allà. Tampoc hi havia molta gent que es dediqués a fer fotos per gust, que no fossin professionals. Lo que sí que veig que des que vaig amb ells he canviat s’estil, per es referents, els estudis…

Hugo – Noltros també vam començar amb un altre grup, es «longboarders»…

Arnau – Jo no hauria començat a lo millor o sí, però més tard. Va ser un bon moment. Tot primer de batxiller per conèixer-nos anàvem cada divendres a fer fotos. Cada divendres i dissabte i tot.

Hugo – Igual 7GB són de tot lo que vam fer a primer. Flipa.

Arnau – Va ser una molt bona base.

Miki – I després ho vam deixar de cop.

Leon – Després durant s’estiu no mos vam veure casi.

Descriviu un molt bon dia amb amics.

Hugo – Aixecar-se a les 9:30-10h. Sortir a les 11h un típic matí d’hivern o tardor que fa fresqueta i sol. Surts i fas coses.

Tots – Anar as Pa Gros.

Arnau – Es Pa Gros és crucial.

Leon – Claro.

Miki – És un puesto màgic.

Hugo – Però es Pa Gros millor per sa posta de sol. Durant es dia fer quasevol cosa. I per sa nit quedar fins tard, estar allà, escoltar música, fer unes cervesetes, unes pizzes…

Lluis – Però entremig què?

Hugo – Jo crec de ve que quasevol cosa. Pilles es cotxe, o aquí pilles un tren, i vas a quasevol banda amb sa càmera, òbviament, a fer un poc de discussió, perquè sempre està bé i es fa bastant amb aquest grup.

Tots – Sempre. Sobre tonteries.

Leon – Sobre quasevol merda. I quan sembla que ja està solucionat, seguim discutint.

Miki – Per jo, en un dia d’institut normal, seria acabar s’insti, dinar molt ràpid o endur-nos es dinar, pillam es cotxe per anar a fer una excursió a un lloc que no haguem anat mai de Menorca (era es cas l’any passat). I després, si algú du un guió curt per fer un curt i el feim allà en una horeta, feim algunes fotos, xerram, tornam a casa, sopam, alguna cerveseta, editam un poc… Massa.

Leon – Açò des guió curt ho dius sempre però al final esteis una hora fent un plano de merda que al final ni tan sols empraràs.

Hugo – Va funcionar un dia. Amb en Xavier. Va funcionar molt bé.

Hugo – Jo encara tenc en ment algo, i sempre ho he dit, llogar una casa i fer dos dies seguits allà. Creant de tot, música, fotos, vídeos. Fer tot es temps junts sense tenir un objectiu concret.

Miki – Açò ho feim es desembre a Menorca. Jo ho veig.

Hugo – Ha de ser a una casa de camp, enfora.

Miki – Ha de ser al nord.

Arnau – De fet en Cristian de Cultura lo que fa a ca seva és acollir artistes. Hi anam un dia els cinc i jastà, al Far Cultural.

Lluis – A jo saps què m’agradaria fer un dia? Quedar per es matí, a les 10h o a les 11h, anar a fer unes birres a una platja o lo que sigui–

Hugo – Unes birres a les 11h? Açò no entra eh…

Lluis – Sí.

Leon – Clar tio, per berenar!

Lluis – Pues res, un cafè, lo que tu vulguis. I feim una pluja d’idees d’un projecte audiovisual. I es mateix dia, es fa.

Miki i HUGO (a la vegada) – A gravar-lo. Seria impressionant.

Lluis – Perquè a vegades faig una pluja d’idees dins es meu cap i no ho faig en tres o quatre anys, i me fa ràbia. Però en canvi, es mateix dia amb sa mateixa motivació ho penses i ho fas. I molaria.

Leon – Però no es pot fer birres perquè després no podràs conduir.

Arnau – Pluja d’idees, planejar, gravar, asseure’s, editar i listo.

Miki – Jo crec que es nostre grup no té sa prou iniciativa per fer açò perquè es cansaria a la meitat.

Hugo – És que mos enredam a xerrar. A vegades, quan hem anat a fer fotos ses darreres vegades, mos quedam asseguts i mos quedam a xerrar així i de repent han passat tres quarts d’hora.

Miki – Açò és sa confiança.

Hugo – S’última vegada que vam anar a fer fotos va ser allà a Es Grau i vam anar a fer fotos a s’Albufera, mos vam seure tres quarts d’hora.

Miki – A Es Grau?! Però si vam estar fent fotos tota s’estona.

Hugo – Que no, que jo me’n record que vam estar xerrant.

Miki – Ah, és ve.

Leon – A més, quan vas a fer fotos així, a Menorca vulguis o no se t’acaben es llocs si hi ets un any sencer.

Miki – Que no! Vam anar a molts puestos – Sa Mesquida, Es Grau, Son Bou i es Vergers de Sant Joan. I tot lo altre, per descobrir.

Leon – Però no hi ha tanta varietat. És o mar o roca.

Arnau – Hem anat a Binidalí, pel sur, Favàrtix…

Miki – Pot ser hem explotat molt es mateixos puestos i hauríem d’haver innovat un poc.

Lluis – Idò! Un dia, a les 10h, feim pluja d’idees i feim algo que no hagueu fet mai.

Leon – Però ho podem fer aquí també, no fa falta que ho fem a Menorca.

Lluis – Sí, però no hi som tots.

Leon – Que vengui n’Arnau un cap de setmana i ja està.

Hugo – Aquí és un poc més difícil. A Menorca és agafar es cotxe i ja està.

Leon – I aquí tens metro, tens trens, que passen cada 5 minuts.

Hugo – Vale, vale, és ve.

Miki – Açò poseu eh, que ara ha quedat malament.

[tots riuen]