Quan a la universitat ens van demanar que escrivíssim la nostra primera columna d’opinió i que després el professor en triaria una per publicar-la a un diari local vaig decidir vomitar els meus sentiments sobre el que suposa per jo tenir dues cases: una a on havia crescut quan era una filleta i una adolescent i l’altra a la ciutat on m’havia mudat, molt més petita, fosca i lletja, per anar a estudiar fora. No la van triar. En aquell moment vaig pensar que era injust i que no l’havien entesa perquè per fer-ho haurien d’haver viscut exactament el mateix que jo. Ara penso que era massa personal i realment dolenta, però les sensacions que em transmet continuen sent les mateixes. Des de llavors, sense tenir en compte el parèntesi de la pandèmia, he viscut tots els hiverns, tardors i primaveres fora de casa, de ca meva, de la primera. I quan dic casa també vull dir de l’illa, que té una espècie de força d’atracció que fa que encara que en algun moment vam creure que ens destruiria (és massa petita, aquí no puc ser qui soc en realitat, no m’entenen, m’ofec) sempre hi volem tornar.
Però, tornar quan? Quan fa “bon temps”? Quan torna tothom? Quan hi ha ambient? Quan es pon tard el sol? Després de set anys fora i durant els quals només he tornat a l’estiu, o ni tan sols això a vegades, he arribat a la conclusió que açò de la doble vida són trampes que em permeto fer a jo mateixa perquè no vull renunciar al “millor dels dos mons” (refe-rència generacional) i a la vegada sempre em sento incompleta: quan soc a Menorca em perdo els plans més divertits dels meus amics de la universitat; quan soc a Barcelona, els naixements dels meus nebots. En canvi, hi ha qui mai no ha deixat de viure a Menorca, o qui va partir i pel motiu que sigui (enyorança, pragmatisme, feina, urgència) va decidir tornar i assumir fins a les darreres conseqüències les coses bones i dolentes de viure aïllats, pel fet de viure a una illa.
És el cas d’en Guiem, nascut el 2001 a Alaior i que, a diferència dels seus amics o companys de classe, va decidir no sortir a fora a estudiar. El seu perfil era el d’un adolescent que tenia totes les paperetes d’anar a la universitat, però va preferir quedar al seu poble i formar-se primer amb un grau mitjà, un de superior i després entrar a la universitat que té a cinc minuts de casa, caminant. “Tot són avantatges”, resumeix en Guiem, mentre fa un cafè. Xerra tant deveres com fa les coses, no sap estar aturat i sempre té cosa a dir, cosa a aportar, una idea per fer del seu poble un lloc millor. Per açò, quan li deman si viure a Menorca tot l’any, també a l’hivern, amb els seus vespres llargs, els dies humits, els carrers deserts, és avorrit, bon i bé s’ofèn: “Avorrit? Però sí no atur!”. S’aixeca ben de matí i cap a fer feina, després de nou cap a casa, i amb el darrer mos del dinar, cap a la universitat. No, no té temps d’avorrir-se.
A més, en Guiem també s’ha implicat en els últims anys en la política municipal, tot i la seva joventut, fet que li ocupa alguns fosquets i caps de setmana. Gairebé que no té temps d’enyorar els seus amics que sí que van seguir el tradicional camí marcat per qualsevol jove menorquí que treu bones notes i que la seva família té la suficient capacitat eco-nòmica per mantenir-lo fora: escola, institut, universitat i feina. A l’estiu, però, tot canvia, a banda dels turistes, també tornen les seves amistats, però també la gent coneguda que viu fora i que omple el poble. A més, durant els mesos de juliol i agost “només” fa feina i té vacances de la universitat: passa de tenir tot el dia ocupat a només els matins, fet que per en Guiem és més que suficient. Fent vuit hores de feina li sembla que té el dia de festa.
El cas de na Marta, nascuda a Ferreries el 1998, és diferent del d’en Guiem, tot i que també viu a l’illa on va néixer, créixer i ara cria la seva filla, n’Abril, nascuda quan na Marta acabava de fer 24 anys. En el seu cas sí que se’n va anar a Catalunya a formar-se per ser modista, però ho va fer abans que tothom: amb només 16 anys va fer ses maletes i se’n va anar cap a Olot, una petita ciutat on va fer primer el grau mitjà i dos anys després, quan la seva generació de menorquins es traslladava a Barcelona per estudiar, ella també hi va anar. Davant l’atenta mirada de la seva filla, que ens escolta asseguda al seu cotxet, assegura que va sentir com els seus veïns criticaven la decisió de la seva família de deixar que partís tan petita, tan joveneta, cap a un territori desconegut. “Jo sabia que rallaven de jo i de la mamà, però m’era igual perquè feia el que volia i el que em feia feliç”. Els quatre anys que va viure fora de Ferreries van ser tota una experiència per ella, però s’enyorava. Trobava a faltar tot allò que implica Menorca, tant a l’estiu com a l’hivern, i també a qui llavors era la seva parella, fet que va precipitar els esdeveniments. Va tornar a ca seva i aquí l’esperaven unes quantes amigues que mai no havien arribat a partir, però també deixava enrere noves amistats.
Na Marta reconeix que tot ho ha fet ràpid, molt abans del que s’espera avui en dia en una generació que ha conegut de prop la precarietat: abandonar casa dels pares, trobar una feina i cobrar més que el salari mínim, comprar-se un pis, viure en parella i, evidentment, tenir una filla. La maternitat en molts casos s’endarrereix, a vegades per voluntat pròpia, però en el seu cas va ser totalment al revés. Mentre li demano si creu que el fet d’haver viscut a un lloc tan tranquil com és la nostra illa a l’hivern ho ha precipitat tot, na Marta es mira a la seva filla, que fa renou com si volgués contestar ella la meva pregunta i acaba confessant que sí. Assegura que li agrada molt la seva vida d’ara, i ho diu convençuda, sense deixar de mirar n’Abril, que li riu, però creu que hauria pogut esperar uns anys més, viure fora més estona, haver fet feina a grans produccions teatrals i després tornar, el verb preferit de molts menorquins. Na Marta viu al camp amb en Joan, la seva parella, que és pagès i creu que això és el que la va fer frissar d’alguna manera. Si ella amb 16 anys va marxar a estudiar, ell ja feia feina. Amb 28, són 12 anys treballant i, salvant les distàncies, com els futbolistes que comencen a ser professionals molt joves i senten que la vida se’ls acaba, na Marta creu que els professionals del camp també es veuen empesos a tenir fills més joves que la resta de persones que entren a la vida adulta fregant els 25.
A diferència den Guiem, na Marta confessa que els hiverns menorquins són llargs i a vegades mal de passar. Tot i que el paisatge menorquí és pràcticament immillorable, el dia a dia ens engoleix i, encara que estiguem a pocs quilòmetres que d’una platja paradisíaca, és difícil trobar el moment d’agafar el cotxe i anar a veure una posta de sol a Binigaus. En el seu cas, fa feina de modista i, mentre que els mesos de fred va fent tallers i arranjaments, és a les portes de l’estiu quan li ve el boom de feina: tots els apartaments turístics i hotels necessiten cortines, llençols, coixins… Així, quan fa més bon temps i tothom torna, és quan ella té una feinada i amb la seva filla tot encara és més difícil de combinar.
Tots dos són dos joves menorquins que viuen a Menorca i que són en part l’excepció en una illa que perd cada any centenars de joves que emigren lluny per trobar una feina que els agrada més, més oportunitats laborals, més oferta cultural i d’oci… En definitiva, veure món a costa de deixar de viure al costat de la seva família. Ells van optar per quedar, o per tornar, per construir aquí la seva vida: en Guiem no té cap intenció d’anar-se’n mai, és molt feliç vivint al seu poble, del qual parla amb un interès genuí mentre va saludant a tothom que entra al bar on m’explica la seva decisió de no partir i quins són els seus plans de futur. En algun moment, diu, li agradaria poder fer una associació de veïns. Sempre pensant en el conjunt. Na Marta també està contenta d’haver tornat. Tot i que no té clar si ho va fer massa prest. Aquesta vida al camp que tant li agrada, tot i els mil i un problemes als quals s’enfronten els pagesos en un món que sembla dirigit cap a l’extinció de l’ofici, l’hauria poguda tenir igual encara que hagués viscut, amb tot el que comporta aquest verb, fora.
No sé si deuen haver escoltat mai una cançó de Manel que diu “la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. Aquesta vida que hauria pogut tenir un si hagués decidit fer batxillerat i seguir la corrent i l’altra si hagués quedat a Barcelona una temporada més per fer feina és un miratge. Som les decisions que prenem i la seva ha estat viure a Menorca. Na Marta és ara una mare jove i treballadora que s’enfronta a situacions que no li corresponen a una al·lota de la seva edat avui en dia. Però se les pren amb humor i amb ganes, mentre es mira la seva filla amb il·lusió. Qui sap si n’Abril quedarà o se n’anirà d’aquí uns anys. El que és segur és que viurà una infantesa ben menorquina, que la farà lliure i feliç.
© Revista Lucas 2023