VERLAAT
Ses lletres de Verlaat posen veu a s’experiència menorquina des de sa imaginació més lírica i sa realitat menys romàntica, sense deixar de banda s’univers musical que les acompanya, que s’imposa a si mateix com a protagonista. N’Àngel, en Cesc, en Jaume, en Miguel i en Sepe formen aquest grup, ara amb més energia que mai.
Text RITA PONS
Fotografia CESC LLINARES
Barcelona, 5 de febrer de 2023. Ens reunim amb Àngel Gelabert, Cesc Pallicer i Jaume Pérez per xerrar sobre els orígens, es present i es futur de Verlaat, i sobre ses penes i virtuts de tenir un grup de música aquí i ara.
RITA: Potser és molt típic, però començarem per es principi. Us podríeu presentar i explicar com es va crear Verlaat?
CESC: Començarem per es dos que falten. En Sepe [Peñalver] és es cantant, teclista, compositor i lletrista des grup. Va estudiar al Taller de Músics, és pianista modern, de jazz, i des de fa molt poc és professor de música a Menorca. En Miguel [Sanjosé] també és de conservatori. Amb noltros toca sa bateria, però realment és trompetista. Ell encara està estudiant sa carrera al Liceu.
ÀNGEL: I és de Barcelona. Fins que el convencem que vingui a empadronar-se a Menorca. (riuen)
JAUME: Ell no ho sap encara. (riuen més)
CESC: Jo soc en Cesc, soc es baixista del grup i estic un poc perdut amb sa meva vida, per si després vols que en xerrem… (riu)
ÀNGEL: Jo soc n’Àngel, soc es teclista del grup i es que s’encarrega un poc que tots els cables estiguin endollats on toca.
CESC: No sempre!
ÀNGEL: I ara estic acabant sa carrera al Liceu. De fet, vaig al mateix curs que en Miguel i faig piano modern, igual que en Sepe. Vaig néixer a Mo i ara soc d’Es Castell, però visc aquí a Barcelona.
JAUME: Jo soc en Jaume, es guitarrista des grup i actualment estic fent feina aquí a Barcelona, a una consultoria. De moment açò.
RITA: I com vas arribar a tocar sa guitarra en un grup de música?
JAUME: Sempre l’havia tocat de petit com a hobby i al final va sortir una mica com una cosa entre amics i fins aquí hem arribat, tu!
RITA: Us coneixíeu d’abans o va ser arrel de voler formar un grup que vau començar a trobar-vos? Com va anar tot?
CESC: No, no ens coneixíem. En Jaume i en Sepe sí, i jo coneixia en Sepe arrel de Menorquins pel territori. I no sé si va ser un dia que ell ens va presentar a tu i jo [a en Jaume], per Barcelona, entre 2015 i 2016 deuria ser. Un d’aquells dies, que anàvem un poc borratxos, va sortir es tema que ells dos quedaven per tocar sa guitarra i feien cançons…, i que volien fer un grup. Jo sempre havia volgut saber tocar es baix, però no tenia ni idea de coses de música. I a partir d’aquí vam començar a quedar. Me vaig comprar es baix més barat de Wallapop per 100€, i així va ser. Al principi quedàvem els divendres els tres i un altre al·lot que tocava sa bateria, en Nil, per fer es tonto i renou. Després va entrar en Miguel i al cap d’un temps va entrar n’Àngel. Quan va entrar n’Àngel va ser quan vam decidir que ja tocava.
ÀNGEL: Vaig entrar jo quan ja havien fet es primer concert i just després va venir sa COVID, aquell mateix cap de setmana.
RITA: Per què voltros quina edat teniu? De quin any sou?
JAUME: Jo, del 92.
CESC: En Sepe també. En Miguel i jo, del 94. I n’Àngel és es yogurín del grup.
ÀNGEL: Jo, del 2000. Mentre voltros contau tot açò jo encara… (riuen)
CESC: No som tant vells tampoc!
RITA: Quan vau crear es grup ja li vau posar es nom de Verlaat?
CESC: No, no (riu).
JAUME: Al principi de tot, anàvem a tocar a un local i per reservar ens demanaven un nom. Ens va pillar desprevinguts. Va ser sa primera vegada que ens vam plantejar quin nom posar-nos.
CESC: Vam estar provant coses i es va quedar Peñalver, que era es llinatge d’en Sepe, perquè ell era qui reservava. Un nom un poc castizo. Es nom de Verlaat va sorgir, de manera molt ràpida, quan vam posar es traductor de Google en sa primera llengua que surt, que és afrikáans, una llengua de Sud Àfrica, i quan li vam demanar sa traducció d’esquerra o esquerrà.
JAUME: En aquell moment tots els components des grup érem esquerrans i ens semblava una cosa prou curiosa. Vam posar sa paraula, esquerra o esquerrà, no ho record gaire bé, i vam anar traduint.
CESC: Era esquerra, perquè després noltros no vam fer cap comprovació amb cap diccionari, evidentment.
JAUME: Cercàvem una paraula que ens sones bé i ja està.
CESC: Que no volgués dir res en menorquí. Que fos noltros i ja està, a diferència des nom de molts grups de Menorca que tenen un significat concret. Noltros cercàvem una paraula que fos només nostra. No vam comprovar que volgués dir res, i al cap d’un temps quan ja l’empràvem i l’havíem publicat per tot vam veure que no significava el que ens pensàvem.
RITA: O sigui, no vol dir ‘esquerra’?
CESC: No, no vol dir ‘esquerra’.
RITA: I què vol dir?
CESC: Clar, es traductor de Google passa per s’anglès entremig i esquerra és left, que també és es participi de deixar. Los left, los tiraos, los dejaos… (riu per si mateix)
ÀNGEL: Aquí storytime que li va passar a un amic meu, quan va anar a Amsterdam per veure sa germana. Ella li va enviar una foto d’una senyal que hi havia devora uns fems. I posava «verlaat».
CESC: Tio! Açò hauria de ser sa portada del disc.
RITA: Ah! Idò és neerlandès.
CESC: Bé, s’africáans és es neerlandès colonial.
JAUME: Sí, de fet també hi ha un jugador de futbol holandès que nom Verlaat. (riuen)
CESC: I un poble a prop d’Amsterdam!
RITA: Ostres me sembla genial açò. I per què no volíeu que se us identifiqués com un grup menorquí a través del nom?
CESC: No era tant per açò sinó per una raó més aviat estètica. Ens venia de gust que fos un nom propi.
JAUME: Sí, que ens sonés bé, que fos una paraula i prou.
CESC: Que no tingués cap més significat que per noltros. Que no hagués de ser un joc de paraules enginyós. També en aquell moment, tot i que que començàvem a fer música en català i que fèiem música vinculada amb Menorca, tampoc sabíem gaire cap a on aniria açò i vam pensar que un nom neutre estaria bé.
Verlaat és esquerra, left, deixat, un jugador de futbol i un poble al costat d’Àmsterdam.
RITA: Com es va definir es vostro estil musical? O potser no en teniu un de concret?
JAUME: És un bon tema.
ÀNGEL: Jo crec que tampoc s’ha definit encara. Esteim en una recerca constant perquè també puguem estar còmodes tots. Tothom té els seus inputs i intentam trobar un punt d’unió que també, d’una manera o altra, pugui acompanyar una mica el que és sa composició des tema.
JAUME: De fet, jo crec que és una lluita constant encara dins es grup es fet de saber cap a on anar o cap a on deixar d’anar.
CESC: I sempre hem dit que feim açò però que podem canviar en qualsevol moment.
RITA: Quin és es vostre procés a s’hora de composar una cançó? Sol ser sempre igual, teniu un mètode, o cada vegada és diferent?
JAUME: Hi ha de tot.
ÀNGEL: Sí, els darreres temes han estat diferents.
CESC: També sa forma de fer feina nostra ha canviat, sobretot des principi de tot que quedàvem per tocar cada setmana i venia en Sepe amb una lletra i uns acords, o algú de noltros amb una idea –melodia i harmonia– i llavors tocàvem damunt d’allò fins que sortien coses. Era un procés molt polit però molt poc eficient, costava arribar a algun punt i havies d’esperar a sa setmana següent per seguir fent feina. I avui en dia, per impossibilitat de trobar-nos tots, sa feina la fa més cada un a ca seva. Tenim un sistema més muntat de programes informàtics i tots sabem fer una primera maqueta d’una cançó, passar-la i que s’altre pugui dir allò i lo altre. És una feina, potser, no tant romàntica. I en Sepe ja ens passa idees més acabades.
JAUME: Normalment es procés és que en Sepe ens passa una idea més o menys ja muntada i a partir d’allà ho feim créixer entre tots. I el que potser li dona més forma al final és n’Àngel. A mode de resum, és més o manco com hem funcionat.
RITA: I com li dones forma, Àngel? Ho montes tu al final?
ÀNGEL: Sí, al final en Sepe és qui fa tota sa feina de composició i de lletra, on normalment no hi solec entrar. I a partir d’allò, tots tenim una part, però és ver que a jo m’agrada passar hores davant s’ordinador intentant donar un so que pugui sonar a Verlaat. Polir totes ses capes, tornar a gravar algunes coses, afegir idees de producció més enfocades a sa mescla del tema. És polir-lo al final. També qui composa es tema a vegades el té tan interioritzat que desprès li gires ses cartes i es sorprèn.
CESC: Amb en Sepe passa especialment. Al final sempre acaba dient que sí, però al principi li costa. A vegades li dius alguna cosa i veus que alguna cosa per dintre se li està rompent.
ÀNGEL: Però, bé, jo crec que és sa manera, quan ja tens alguna cosa muntada, desfigurar-la un poc per tornar-la a figurar. Un procés que al final fa que li donis una volta més sempre. Inclús hi ha hagut temes que ja els tocàvem en directe i que tenien una estructura i una instrumentació en directe, però no s’havien gravat, no s’havien pensat com d’estudi. I en es moment de posar-nos-hi, canviant quatre grooves i quatre línies, ja es transformava totalment. I sa lletra seguia sent sa mateixa. Aquest procés de donar-li una volta més és part des procés compositiu.
«Sa nostra música es pot gaudir sense saber què esteim dient. Sembla que per cantar en català no podem tocar fora i açò és mentida.»
RITA: Soleu anar cançó a cançó tal qual us van sortint o teniu en ment una idea de projecte més gros amb un concepte general del qual partir?
CESC: Hi ha hagut fases. A sa primera fase, noltrus vam començar a fer cançons un poc a lo loco per tocar en directe, perquè ens venia de gust. Teníem dos directes programats, t’estic xerrant del 2019, i vam fer moltes cançons que hem recuperat i les hem acabat convertint en el que hem anat publicant durant aquests anys. Es procés que hem tingut ha estat treure dos EP un poc homogenis entre ells i ara sa següent passa ja serà alguna cosa un poquet més projecte, alguna cosa més pensada. Però sí, hem anat una mica pas a pas, polint una mica el que ja teníem per convertir-ho en alguna cosa que es pugui escoltar, publicant algunes coses i ara doncs serà un projecte més…
RITA: I com va aquest projecte, el fareu? O ja l’esteu començant?
CESC: (riuen) S’està plantejant. Està molt verd encara tot.
ÀNGEL: També és ver que un grup comenci a tirar material publicant un àlbum de primeres és complicat i és perillós. (tots el del grup assenteixen)
CESC: Sobretot noltros que no tenim un background, que no veníem cadascú d’un altre grup o que no tenim una infinitat de recursos darrere. Hem començat de zero.
ÀNGEL: Gravar un disc és molt car avui en dia. Per noltros és tot molt autoproduït. Tenim sa gent que ens ajuda i que intenta fer el màxim però, és clar, en qualque moment no ens hem pogut permetre gravar a un estudi. Hem fet feina amb gent que ens ha pogut fer mescles, gent que ens ajuda a fer un disseny de sa portada… Són projectes petits i per començar és més pràctic i també t’ajuda a veure quin és es panorama dels teus oients.
CESC: També ha canviat es paradigma d’escoltar música, ha canviat moltíssim. És més factible per un grup com noltros treure cinc singles i dos EP de cinc cançons que no un àlbum. Perquè farem un àlbum algun dia i se l’escoltarà algú però allò quedarà allà, en canvi si vas traient un single, i ara un altre, i ara un altre, d’alguna forma vas enganxant a més gent pel camí. I tampoc tenim sa necessitat de fer-lo en format físic. No sé quants singles i quants EP tenim segons Spotify, però si açò ho haguéssim fet en format físic no ho haguéssim pogut fer mai.
RITA: Sí, supòs que té els seus avantatges i els seus inconvenients també. Abans era molt més fàcil vendre aquests discs físics, vull dir que al final recuperaves un poc ses inversions que feies.
ÀNGEL: Ningú te’l comprarà…
RITA: Ningú no!
CESC: Ara algú et comprarà algun disc però has de tirar una mica d’amics i familiars (riuen tots).
JAUME: El compraran perquè te poden estimar o els pot agradar es projecte però no se’l compraran per escoltar-lo. No té cap sentit fer-lo per a què sigui es mitjà d’escoltar.
CESC: Ni els cotxes tenen cap aparell per llegir CD. No té sentit. Els vinils, potser…
ÀNGEL: Es venen més vinils que discs.
RITA: Però són més cars de fer.
ÀNGEL: Són més cars, però jo crec que té un punt més, és més gros i valores més es fet de tenir-lo.
CESC: Tu ho sabràs millor açò (cap a n’Àngel), però si tu ho graves en digital i ho passes a vinil, no guanyes qualitat. Perquè seria millor gravar en analògic directament.
ÀNGEL: Sí. Açò que es vinil s’escolta millor és molt guai dir-ho però no és real.
CESC: És clar no és real, no? Perquè tu estàs passant de digital a analògic… Té es mateix so que un CD.
ÀNGEL: I si tu ets capaç de distingir sa qualitat d’àudio d’un i de s’altre te donaré s’enhorabona. Però sa primera cosa que no tenim és un disc gravat a Abbey Road.
CESC: Des d’aquí volem dir que tothom compri vinils, que comprin CD… (riuen). No volem que sa gent deixi de consumir música i donar suport a sa cultura.
ÀNGEL: Tot té sa seva part bona. Jo no he viscut gravar en discs. Sí que n’he gravat, però com a artista no he viscut es moment en què només es poguessin comprar discs. Sí que és cert que igual abans recuperaves més sa inversió… Però crec que t’hi has hagut de deixar molt a nivell de distribució, de gravació, etc. Ara és més fàcil accedir a un programa d’edició d’àudio, gravar-te tu ses teves coses i per sa gent que comença és més fàcil avui en dia que fa uns anys.
CESC: Açò també té una part dolenta, però sí que és ver que per democratitzar sa música és bo.
ÀNGEL: Inclús xerrant d’artistes internacionals, com es cas de na Billie Eilish, que es seu primer disc està gravat tot dins el seu quarto amb un micro, una targeta de so i ja està. I dius, bé, si aquesta persona pot gravar açò així, igual açò de s’estudi se’ns està anant una mica de ses mans.
CESC: Ses discogràfiques també es converteixen en altres coses, Spotify i iTunes també tenen es poder ara i està mal pagat… Sa qüestió és sempre aquella passa cap a sa professionalització. Hi ha un ventall molt gran d’escenes i de gent que no se pot dedicar a açò i passar a poder dedicar-t’hi depenia antigament del fet que te firmessin un contracte, que te produïen un disc o el que sigui. I ara depèn del fet que puguis fer moltíssims de bolos i també que algun segell te vulgui, d’ajudes públiques i coses d’aquestes… Al final depèn d’açò. Però sempre hi haurà música.
ÀNGEL: Sí, i sa figura des músic jo crec que sempre hi serà. Fa molts anys que estan canviant ses coses a nes món de sa música i també és cert que es va notar molt amb els drum machine o ses màquines de ritme, sintetitzadors, etc. Però sa gent no ha deixat de tocar sa bateria, es violí o d’estudiar trompeta, no? I conviuen ses mateixes coses. Ara me ve a nes cap sobretot el món dels MIDI i dels sintes (sintetitzadors), que es pensava que deixarien a sa gent sense feina. O inclús les llibreries de so aquestes enormes amb ses quals pots recrear una orquestra des del teu ordinador, sa gent es pensava que açò deixaria sense feina a ses orquestres, i crec que ara hi ha més orquestres que mai. Al final és tot una roda i que no crec que anem cap a malament sinó que hi ha més varietat de coses i tal vegada si que desapareix alguna feina dins sa indústria de sa música, però també sortiran altres coses noves. No me fa por en aquest sentit.
RITA: Voltros us vau plantejar quan vau començar a crear les vostres pròpies cançons com a Verlaat de fer-ho en qualsevol altre idioma a part des català?
CESC: Al principi vam estar pensant que potser fèiem alguna cançó en anglès, però quan vam començar a fer alguna cançó en català no hi va haver gaire dubte.
JAUME: Sa veritat, era com ens sentíem més còmodes i era el que tenia més sentit. Al final, noltros pensam en català i no tenia cap sentit que traduíssim una cançó pensada d’una manera i després la fem d’una altra. No hi va haver gaire debat.
CESC: També supòs que al ser un grup menorquí, o català, i no cantar en català també te deu tancar portes.
ÀNGEL: Sí, sí, sí! (diu convençut)
CESC: Vull dir, igual te va bé fora però primer t’has de donar a conèixer aquí.
ÀNGEL: O comences a cantar en anglès.
CESC: Love of Lesbian va començar en anglès, després van passar al castellà, però són catalans.
ÀNGEL: També noltros li posam molta feina de lletra, però també hi ha una feina grossa musical i jo crec que al final sa intenció és que sa gent entengui sa música, no? Jo crec que tot ha de sonar, i és que estic segur que sa nostra música es pot gaudir sense saber què esteim dient. I açò ens passa amb altres idiomes. Crec que al final és una cosa que, ostres!, sembla que per cantar en català no podem tocar allà perquè no ens entendran i açò és mentida. Quants grups hem escoltat noltros sense tenir ni idea del que deien?
RITA: M’agradaria xerrar de “Juriol s’allarga”, que té un vers que dona nom a aquesta edició de sa revista i que me va motivar un poc a reflexionar sobre aquest tema, allò de «paradís estacional». A ses vostres primeres cançons, me sembla, es fa evident que us inspireu molt en es fet de viure a Menorca a s’estiu, ses experiències d’estar a s’illa durant sa temporada alta. Són relats que potser molts dels que hem estat allà ho vivim de sa mateixa manera i va ser un fet que me va fer enganxar molt a ses vostres cançons al principi. Aquesta cançó sabeu si es va anar creant a través d’una experiència concreta? O més aviat era una idea general que es volia transmetre i d’allà es va anar construint més narrativament?
JAUME: De fet, xerra d’una persona molt en concret. Que es digui “Juriol s’allarga” és un guinyo, ja que es company des que xerra justament es diu Oriol Radalga.
CESC: Que de fet juriol ho escrivim així no perquè defensem sa llengo balear (riuen), sinó per què volíem dir Oriol.
JAUME: Exacte! A més és que a sa cançó hi ha coses que són literals, vull dir que quasi quasi és una història documental.
CESC: No hi ha gaire ficció en aquesta lletra, és bastant verídica quasi tota. Sobretot amb ses primeres cançons, crec ens defineix bastant xerrar de Menorca com a menorquins, sense romantitzar Menorca i sense fer veure que no hi ha problemes, o que es problemes que hi ha a altres llocs no els tenim aquí, o que no tenim problemes propis. I és que moltes vegades es cau en aquest xovinisme menorquí de “som lo millor” o “Menorca és l’hòstia”, i té moltes coses guais, estic molt content de ser menorquí, però també anam a dir les coses dolentes. En clau d’humor i en to satíric i tot el que vulguis, aquesta cançó va un poc per aquí.
RITA: Per voltros, com és ser músic a Menorca? Com està sa cosa?
CESC: Xerra tu Àngel que ets sa persona que participa a tot, que ets qui té més bolos de tot Menorca (riuen).
ÀNGEL: Jo crec que depèn molt i hi ha de tot. Si tu a s’estiu vols tenir bolos cada dia, has de fer versions a hotels. Jo tenc molts companys que per viure han d’anar a tocar a hotels per gent a qui igual no els interessa, però és sa seva manera de viure de sa música, i jo pens que almenys hi ha llocs on potser és més difícil.
JAUME: Però no deixa d’estar molt vinculat al turisme.
CESC: Hi ha dues coses aquí. Sa música com a ofici que té una persona que toca i va hotels i demés. I després hi ha un projecte de música propi autogestionat, que també n’hi ha exemples. Són dues coses diferents.
ÀNGEL: Són dues coses diferents, totalment. Sí que és ver que, per sa poca gent que som a Menorca, jo crec que hi ha cultura musical, existeix. Que tal vegada no està prou recolzada, que tal vegada no té prou circuit, però ses inquietuds hi són i crec que hi ha músics bons per com és de petit. Què passa també, que molta gent s’ha format a fora, gent que va i ve i que no acaben de tenir es lloc. Que poden fer concerts fora de s’illa però no s’estableixen a Menorca. Ni grups en general, com noltros, ni artistes individuals. També hi ha gent que fa molt bona feina i no està tampoc prou valorat. Jo he tocat amb molts grups, de molts estils diferents, i sobretot a s’estiu és ver que pots tocar cada dia, però desprès a s’hivern costa. Hi ha gent que ho intenta fer possible, hi ha sales molt xules on s’intenta fer una bona programació però és difícil. Com una feina estable és molt difícil. Després hi ha ses escoles i sa gent que es dedica al món de sa docència, que hi ha gent que li agrada, però d’altres que voldrien només ser músics.
CESC: Sí, supòs que sempre hi ha hagut un sentiment que allò propi no val tant com allò de fora. Açò també existeix. I tal vegada a Mallorca estan superant més açò i s’estan mun-tant una escena més seva. Hi ha molta filia fora per allò mallorquí o illenc i està funcionant. I Menorca pel fet de ser més petit, perquè no hi ha exemples, també costa un poc més.
ÀNGEL: Jo tenc els meus dubtes amb açò de Mallorca, perquè conec a gent i s’està xerrant que molts que són de Menorca són a Mallorca. I és ver que hi ha més moviment a Mallorca que a Menorca, però també tenen ses seves coses (riu).
CESC: Però sempre hi ha aquells exemples clars. Antònia Font en el seu moment, Da Souza, Jorra i Gomorra, Maria Jaume, Marina Hein, en Plan-ET.
ÀNGEL: Veus, En Plan-ET fa alguna cosa no diré més moderna, però almenys diferent. I com no estereotipar sa musica en català, que açò costa un poc.
CESC: Spotify entén sa música en català com un gènere.
ÀNGEL: Si en Plan-ET fa un tema tecno en català ha d’existir i no per açò és un gènere que conviu amb Catarres.
CESC: A Menorca jo crec que hi ha dos exemples molt guais que son n’Anna Ferrer, què fa una feinada de recuperació i d’endur-se sa musica folklòrica de Menorca al seu terreny. I després Rudimentari també, que va a fer algo purista, o almenys com ho veu ell, que és un enamorat d’açò i ho fa en menorquí i xerra de Menorca amb un estil que no té res a veure amb Menorca com és el reggae i ska.
«Crec ens defineix bastant xerrar de menorca com a menorquins, sense romantitzar menorca i sense fer veure que no hi ha problemes.»
RITA: I, per acabar, sa meva darrera pregunta –que potser és un poc romàntica– és si teniu algun desig per Verlaat. Alguna cosa que us agradaria que passés.
CESC: Fuà! És molt difícil, eh! T’has deixat sa bona pel final. (riures generals) En podem dir un de factible i un de flipat.
JAUME: Es factible seria que continuassim junts, que sembla que no, però és complicat.
CESC: Que seguís funcionant.
JAUME: I amb il·lusió. I si seguim amb il·lusió vol dir que funciona i que encara tiram endavant.
CESC: M’agrada! I es flipat, Àngel?
ÀNGEL: (expira profund) No ho sé, tocar a un festival? (riuen)
CESC: Es nom des nostro grup molt gros en un cartell… (riuen més) Sí, que quan ho deixem veiem el que hem fet i puguem dir “Uau, no esperàvem arribar aquí”. Sigui el que sigui que haguem aconseguit.
ÀNGEL: Jo crec que també una cosa que estaria bastant bé seria no tenir impediments a s’hora de crear i poder tenir recursos per poder gravar a un estudi i…
CESC: Ah, si, PASTA! Canvii el que he dit! Si algú ens està escoltant i té doblers, ja ho sap.
ÀNGEL: No ho volia dir així, però…
JAUME: Que no faltin recursos.
ÀNGEL: Que no hi hagi res que impedeixi crear el que noltros som capaços de crear. Tampoc dic de poder posar un espectacle de llums que no sapiguem abordar, coses realistes que siguem capaços de fer i que les puguem anar executant sense problemes. I açò no vol dir que ens venguin festes de bitllets sinó que tinguem concerts, que es pagui justament a tota la gent que fa feina, no només a noltros. Que puguem anar a fer bolos amb els nostres tècnics, que tothom pugui cobrar per ses coses que fa. Poder oferir a sa gent el que nosaltres creiem que és just sense haver d’anar sempre sota mínims.
CESC: No serà per falta de creativitat nostra, si tinguéssim doblers faríem coses molt loques.
Ses lletres de Verlaat posen veu a s’experiència menorquina des de sa imaginació més lírica i sa realitat menys romàntica, sense deixar de banda s’univers musical que les acompanya, que s’imposa a si mateix com a protagonista. N’Àngel, en Cesc, en Jaume, en Miguel i en Sepe formen aquest grup, ara amb més energia que mai.
Text RITA PONS
Fotografia CESC LLINARES
Barcelona, 5 de febrer de 2023. Ens reunim amb Àngel Gelabert, Cesc Pallicer i Jaume Pérez per xerrar sobre els orígens, es present i es futur de Verlaat, i sobre ses penes i virtuts de tenir un grup de música aquí i ara.
RITA: Potser és molt típic, però començarem per es principi. Us podríeu presentar i explicar com es va crear Verlaat?
CESC: Començarem per es dos que falten. En Sepe [Peñalver] és es cantant, teclista, compositor i lletrista des grup. Va estudiar al Taller de Músics, és pianista modern, de jazz, i des de fa molt poc és professor de música a Menorca. En Miguel [Sanjosé] també és de conservatori. Amb noltros toca sa bateria, però realment és trompetista. Ell encara està estudiant sa carrera al Liceu.
ÀNGEL: I és de Barcelona. Fins que el convencem que vingui a empadronar-se a Menorca. (riuen)
JAUME: Ell no ho sap encara. (riuen més)
CESC: Jo soc en Cesc, soc es baixista del grup i estic un poc perdut amb sa meva vida, per si després vols que en xerrem… (riu)
ÀNGEL: Jo soc n’Àngel, soc es teclista del grup i es que s’encarrega un poc que tots els cables estiguin endollats on toca.
CESC: No sempre!
ÀNGEL: I ara estic acabant sa carrera al Liceu. De fet, vaig al mateix curs que en Miguel i faig piano modern, igual que en Sepe. Vaig néixer a Mo i ara soc d’Es Castell, però visc aquí a Barcelona.
JAUME: Jo soc en Jaume, es guitarrista des grup i actualment estic fent feina aquí a Barcelona, a una consultoria. De moment açò.
RITA: I com vas arribar a tocar sa guitarra en un grup de música?
JAUME: Sempre l’havia tocat de petit com a hobby i al final va sortir una mica com una cosa entre amics i fins aquí hem arribat, tu!
RITA: Us coneixíeu d’abans o va ser arrel de voler formar un grup que vau començar a trobar-vos? Com va anar tot?
CESC: No, no ens coneixíem. En Jaume i en Sepe sí, i jo coneixia en Sepe arrel de Menorquins pel territori. I no sé si va ser un dia que ell ens va presentar a tu i jo [a en Jaume], per Barcelona, entre 2015 i 2016 deuria ser. Un d’aquells dies, que anàvem un poc borratxos, va sortir es tema que ells dos quedaven per tocar sa guitarra i feien cançons…, i que volien fer un grup. Jo sempre havia volgut saber tocar es baix, però no tenia ni idea de coses de música. I a partir d’aquí vam començar a quedar. Me vaig comprar es baix més barat de Wallapop per 100€, i així va ser. Al principi quedàvem els divendres els tres i un altre al·lot que tocava sa bateria, en Nil, per fer es tonto i renou. Després va entrar en Miguel i al cap d’un temps va entrar n’Àngel. Quan va entrar n’Àngel va ser quan vam decidir que ja tocava.
ÀNGEL: Vaig entrar jo quan ja havien fet es primer concert i just després va venir sa COVID, aquell mateix cap de setmana.
RITA: Per què voltros quina edat teniu? De quin any sou?
JAUME: Jo, del 92.
CESC: En Sepe també. En Miguel i jo, del 94. I n’Àngel és es yogurín del grup.
ÀNGEL: Jo, del 2000. Mentre voltros contau tot açò jo encara… (riuen)
CESC: No som tant vells tampoc!
RITA: Quan vau crear es grup ja li vau posar es nom de Verlaat?
CESC: No, no (riu).
JAUME: Al principi de tot, anàvem a tocar a un local i per reservar ens demanaven un nom. Ens va pillar desprevinguts. Va ser sa primera vegada que ens vam plantejar quin nom posar-nos.
CESC: Vam estar provant coses i es va quedar Peñalver, que era es llinatge d’en Sepe, perquè ell era qui reservava. Un nom un poc castizo. Es nom de Verlaat va sorgir, de manera molt ràpida, quan vam posar es traductor de Google en sa primera llengua que surt, que és afrikáans, una llengua de Sud Àfrica, i quan li vam demanar sa traducció d’esquerra o esquerrà.
JAUME: En aquell moment tots els components des grup érem esquerrans i ens semblava una cosa prou curiosa. Vam posar sa paraula, esquerra o esquerrà, no ho record gaire bé, i vam anar traduint.
CESC: Era esquerra, perquè després noltros no vam fer cap comprovació amb cap diccionari, evidentment.
JAUME: Cercàvem una paraula que ens sones bé i ja està.
CESC: Que no volgués dir res en menorquí. Que fos noltros i ja està, a diferència des nom de molts grups de Menorca que tenen un significat concret. Noltros cercàvem una paraula que fos només nostra. No vam comprovar que volgués dir res, i al cap d’un temps quan ja l’empràvem i l’havíem publicat per tot vam veure que no significava el que ens pensàvem.
RITA: O sigui, no vol dir ‘esquerra’?
CESC: No, no vol dir ‘esquerra’.
RITA: I què vol dir?
CESC: Clar, es traductor de Google passa per s’anglès entremig i esquerra és left, que també és es participi de deixar. Los left, los tiraos, los dejaos… (riu per si mateix)
ÀNGEL: Aquí storytime que li va passar a un amic meu, quan va anar a Amsterdam per veure sa germana. Ella li va enviar una foto d’una senyal que hi havia devora uns fems. I posava «verlaat».
CESC: Tio! Açò hauria de ser sa portada del disc.
RITA: Ah! Idò és neerlandès.
CESC: Bé, s’africáans és es neerlandès colonial.
JAUME: Sí, de fet també hi ha un jugador de futbol holandès que nom Verlaat. (riuen)
CESC: I un poble a prop d’Amsterdam!
RITA: Ostres me sembla genial açò. I per què no volíeu que se us identifiqués com un grup menorquí a través del nom?
CESC: No era tant per açò sinó per una raó més aviat estètica. Ens venia de gust que fos un nom propi.
JAUME: Sí, que ens sonés bé, que fos una paraula i prou.
CESC: Que no tingués cap més significat que per noltros. Que no hagués de ser un joc de paraules enginyós. També en aquell moment, tot i que que començàvem a fer música en català i que fèiem música vinculada amb Menorca, tampoc sabíem gaire cap a on aniria açò i vam pensar que un nom neutre estaria bé.
Verlaat és esquerra, left, deixat, un jugador de futbol i un poble al costat d’Àmsterdam.
RITA: Com es va definir es vostro estil musical? O potser no en teniu un de concret?
JAUME: És un bon tema.
ÀNGEL: Jo crec que tampoc s’ha definit encara. Esteim en una recerca constant perquè també puguem estar còmodes tots. Tothom té els seus inputs i intentam trobar un punt d’unió que també, d’una manera o altra, pugui acompanyar una mica el que és sa composició des tema.
JAUME: De fet, jo crec que és una lluita constant encara dins es grup es fet de saber cap a on anar o cap a on deixar d’anar.
CESC: I sempre hem dit que feim açò però que podem canviar en qualsevol moment.
RITA: Quin és es vostre procés a s’hora de composar una cançó? Sol ser sempre igual, teniu un mètode, o cada vegada és diferent?
JAUME: Hi ha de tot.
ÀNGEL: Sí, els darreres temes han estat diferents.
CESC: També sa forma de fer feina nostra ha canviat, sobretot des principi de tot que quedàvem per tocar cada setmana i venia en Sepe amb una lletra i uns acords, o algú de noltros amb una idea –melodia i harmonia– i llavors tocàvem damunt d’allò fins que sortien coses. Era un procés molt polit però molt poc eficient, costava arribar a algun punt i havies d’esperar a sa setmana següent per seguir fent feina. I avui en dia, per impossibilitat de trobar-nos tots, sa feina la fa més cada un a ca seva. Tenim un sistema més muntat de programes informàtics i tots sabem fer una primera maqueta d’una cançó, passar-la i que s’altre pugui dir allò i lo altre. És una feina, potser, no tant romàntica. I en Sepe ja ens passa idees més acabades.
JAUME: Normalment es procés és que en Sepe ens passa una idea més o menys ja muntada i a partir d’allà ho feim créixer entre tots. I el que potser li dona més forma al final és n’Àngel. A mode de resum, és més o manco com hem funcionat.
RITA: I com li dones forma, Àngel? Ho montes tu al final?
ÀNGEL: Sí, al final en Sepe és qui fa tota sa feina de composició i de lletra, on normalment no hi solec entrar. I a partir d’allò, tots tenim una part, però és ver que a jo m’agrada passar hores davant s’ordinador intentant donar un so que pugui sonar a Verlaat. Polir totes ses capes, tornar a gravar algunes coses, afegir idees de producció més enfocades a sa mescla del tema. És polir-lo al final. També qui composa es tema a vegades el té tan interioritzat que desprès li gires ses cartes i es sorprèn.
CESC: Amb en Sepe passa especialment. Al final sempre acaba dient que sí, però al principi li costa. A vegades li dius alguna cosa i veus que alguna cosa per dintre se li està rompent.
ÀNGEL: Però, bé, jo crec que és sa manera, quan ja tens alguna cosa muntada, desfigurar-la un poc per tornar-la a figurar. Un procés que al final fa que li donis una volta més sempre. Inclús hi ha hagut temes que ja els tocàvem en directe i que tenien una estructura i una instrumentació en directe, però no s’havien gravat, no s’havien pensat com d’estudi. I en es moment de posar-nos-hi, canviant quatre grooves i quatre línies, ja es transformava totalment. I sa lletra seguia sent sa mateixa. Aquest procés de donar-li una volta més és part des procés compositiu.
«Sa nostra música es pot gaudir sense saber què esteim dient. Sembla que per cantar en català no podem tocar fora i açò és mentida.»
RITA: Soleu anar cançó a cançó tal qual us van sortint o teniu en ment una idea de projecte més gros amb un concepte general del qual partir?
CESC: Hi ha hagut fases. A sa primera fase, noltrus vam començar a fer cançons un poc a lo loco per tocar en directe, perquè ens venia de gust. Teníem dos directes programats, t’estic xerrant del 2019, i vam fer moltes cançons que hem recuperat i les hem acabat convertint en el que hem anat publicant durant aquests anys. Es procés que hem tingut ha estat treure dos EP un poc homogenis entre ells i ara sa següent passa ja serà alguna cosa un poquet més projecte, alguna cosa més pensada. Però sí, hem anat una mica pas a pas, polint una mica el que ja teníem per convertir-ho en alguna cosa que es pugui escoltar, publicant algunes coses i ara doncs serà un projecte més…
RITA: I com va aquest projecte, el fareu? O ja l’esteu començant?
CESC: (riuen) S’està plantejant. Està molt verd encara tot.
ÀNGEL: També és ver que un grup comenci a tirar material publicant un àlbum de primeres és complicat i és perillós. (tots el del grup assenteixen)
CESC: Sobretot noltros que no tenim un background, que no veníem cadascú d’un altre grup o que no tenim una infinitat de recursos darrere. Hem començat de zero.
ÀNGEL: Gravar un disc és molt car avui en dia. Per noltros és tot molt autoproduït. Tenim sa gent que ens ajuda i que intenta fer el màxim però, és clar, en qualque moment no ens hem pogut permetre gravar a un estudi. Hem fet feina amb gent que ens ha pogut fer mescles, gent que ens ajuda a fer un disseny de sa portada… Són projectes petits i per començar és més pràctic i també t’ajuda a veure quin és es panorama dels teus oients.
CESC: També ha canviat es paradigma d’escoltar música, ha canviat moltíssim. És més factible per un grup com noltros treure cinc singles i dos EP de cinc cançons que no un àlbum. Perquè farem un àlbum algun dia i se l’escoltarà algú però allò quedarà allà, en canvi si vas traient un single, i ara un altre, i ara un altre, d’alguna forma vas enganxant a més gent pel camí. I tampoc tenim sa necessitat de fer-lo en format físic. No sé quants singles i quants EP tenim segons Spotify, però si açò ho haguéssim fet en format físic no ho haguéssim pogut fer mai.
RITA: Sí, supòs que té els seus avantatges i els seus inconvenients també. Abans era molt més fàcil vendre aquests discs físics, vull dir que al final recuperaves un poc ses inversions que feies.
ÀNGEL: Ningú te’l comprarà…
RITA: Ningú no!
CESC: Ara algú et comprarà algun disc però has de tirar una mica d’amics i familiars (riuen tots).
JAUME: El compraran perquè te poden estimar o els pot agradar es projecte però no se’l compraran per escoltar-lo. No té cap sentit fer-lo per a què sigui es mitjà d’escoltar.
CESC: Ni els cotxes tenen cap aparell per llegir CD. No té sentit. Els vinils, potser…
ÀNGEL: Es venen més vinils que discs.
RITA: Però són més cars de fer.
ÀNGEL: Són més cars, però jo crec que té un punt més, és més gros i valores més es fet de tenir-lo.
CESC: Tu ho sabràs millor açò (cap a n’Àngel), però si tu ho graves en digital i ho passes a vinil, no guanyes qualitat. Perquè seria millor gravar en analògic directament.
ÀNGEL: Sí. Açò que es vinil s’escolta millor és molt guai dir-ho però no és real.
CESC: És clar no és real, no? Perquè tu estàs passant de digital a analògic… Té es mateix so que un CD.
ÀNGEL: I si tu ets capaç de distingir sa qualitat d’àudio d’un i de s’altre te donaré s’enhorabona. Però sa primera cosa que no tenim és un disc gravat a Abbey Road.
CESC: Des d’aquí volem dir que tothom compri vinils, que comprin CD… (riuen). No volem que sa gent deixi de consumir música i donar suport a sa cultura.
ÀNGEL: Tot té sa seva part bona. Jo no he viscut gravar en discs. Sí que n’he gravat, però com a artista no he viscut es moment en què només es poguessin comprar discs. Sí que és cert que igual abans recuperaves més sa inversió… Però crec que t’hi has hagut de deixar molt a nivell de distribució, de gravació, etc. Ara és més fàcil accedir a un programa d’edició d’àudio, gravar-te tu ses teves coses i per sa gent que comença és més fàcil avui en dia que fa uns anys.
CESC: Açò també té una part dolenta, però sí que és ver que per democratitzar sa música és bo.
ÀNGEL: Inclús xerrant d’artistes internacionals, com es cas de na Billie Eilish, que es seu primer disc està gravat tot dins el seu quarto amb un micro, una targeta de so i ja està. I dius, bé, si aquesta persona pot gravar açò així, igual açò de s’estudi se’ns està anant una mica de ses mans.
CESC: Ses discogràfiques també es converteixen en altres coses, Spotify i iTunes també tenen es poder ara i està mal pagat… Sa qüestió és sempre aquella passa cap a sa professionalització. Hi ha un ventall molt gran d’escenes i de gent que no se pot dedicar a açò i passar a poder dedicar-t’hi depenia antigament del fet que te firmessin un contracte, que te produïen un disc o el que sigui. I ara depèn del fet que puguis fer moltíssims de bolos i també que algun segell te vulgui, d’ajudes públiques i coses d’aquestes… Al final depèn d’açò. Però sempre hi haurà música.
ÀNGEL: Sí, i sa figura des músic jo crec que sempre hi serà. Fa molts anys que estan canviant ses coses a nes món de sa música i també és cert que es va notar molt amb els drum machine o ses màquines de ritme, sintetitzadors, etc. Però sa gent no ha deixat de tocar sa bateria, es violí o d’estudiar trompeta, no? I conviuen ses mateixes coses. Ara me ve a nes cap sobretot el món dels MIDI i dels sintes (sintetitzadors), que es pensava que deixarien a sa gent sense feina. O inclús les llibreries de so aquestes enormes amb ses quals pots recrear una orquestra des del teu ordinador, sa gent es pensava que açò deixaria sense feina a ses orquestres, i crec que ara hi ha més orquestres que mai. Al final és tot una roda i que no crec que anem cap a malament sinó que hi ha més varietat de coses i tal vegada si que desapareix alguna feina dins sa indústria de sa música, però també sortiran altres coses noves. No me fa por en aquest sentit.
RITA: Voltros us vau plantejar quan vau començar a crear les vostres pròpies cançons com a Verlaat de fer-ho en qualsevol altre idioma a part des català?
CESC: Al principi vam estar pensant que potser fèiem alguna cançó en anglès, però quan vam començar a fer alguna cançó en català no hi va haver gaire dubte.
JAUME: Sa veritat, era com ens sentíem més còmodes i era el que tenia més sentit. Al final, noltros pensam en català i no tenia cap sentit que traduíssim una cançó pensada d’una manera i després la fem d’una altra. No hi va haver gaire debat.
CESC: També supòs que al ser un grup menorquí, o català, i no cantar en català també te deu tancar portes.
ÀNGEL: Sí, sí, sí! (diu convençut)
CESC: Vull dir, igual te va bé fora però primer t’has de donar a conèixer aquí.
ÀNGEL: O comences a cantar en anglès.
CESC: Love of Lesbian va començar en anglès, després van passar al castellà, però són catalans.
ÀNGEL: També noltros li posam molta feina de lletra, però també hi ha una feina grossa musical i jo crec que al final sa intenció és que sa gent entengui sa música, no? Jo crec que tot ha de sonar, i és que estic segur que sa nostra música es pot gaudir sense saber què esteim dient. I açò ens passa amb altres idiomes. Crec que al final és una cosa que, ostres!, sembla que per cantar en català no podem tocar allà perquè no ens entendran i açò és mentida. Quants grups hem escoltat noltros sense tenir ni idea del que deien?
RITA: M’agradaria xerrar de “Juriol s’allarga”, que té un vers que dona nom a aquesta edició de sa revista i que me va motivar un poc a reflexionar sobre aquest tema, allò de «paradís estacional». A ses vostres primeres cançons, me sembla, es fa evident que us inspireu molt en es fet de viure a Menorca a s’estiu, ses experiències d’estar a s’illa durant sa temporada alta. Són relats que potser molts dels que hem estat allà ho vivim de sa mateixa manera i va ser un fet que me va fer enganxar molt a ses vostres cançons al principi. Aquesta cançó sabeu si es va anar creant a través d’una experiència concreta? O més aviat era una idea general que es volia transmetre i d’allà es va anar construint més narrativament?
JAUME: De fet, xerra d’una persona molt en concret. Que es digui “Juriol s’allarga” és un guinyo, ja que es company des que xerra justament es diu Oriol Radalga.
CESC: Que de fet juriol ho escrivim així no perquè defensem sa llengo balear (riuen), sinó per què volíem dir Oriol.
JAUME: Exacte! A més és que a sa cançó hi ha coses que són literals, vull dir que quasi quasi és una història documental.
CESC: No hi ha gaire ficció en aquesta lletra, és bastant verídica quasi tota. Sobretot amb ses primeres cançons, crec ens defineix bastant xerrar de Menorca com a menorquins, sense romantitzar Menorca i sense fer veure que no hi ha problemes, o que es problemes que hi ha a altres llocs no els tenim aquí, o que no tenim problemes propis. I és que moltes vegades es cau en aquest xovinisme menorquí de “som lo millor” o “Menorca és l’hòstia”, i té moltes coses guais, estic molt content de ser menorquí, però també anam a dir les coses dolentes. En clau d’humor i en to satíric i tot el que vulguis, aquesta cançó va un poc per aquí.
RITA: Per voltros, com és ser músic a Menorca? Com està sa cosa?
CESC: Xerra tu Àngel que ets sa persona que participa a tot, que ets qui té més bolos de tot Menorca (riuen).
ÀNGEL: Jo crec que depèn molt i hi ha de tot. Si tu a s’estiu vols tenir bolos cada dia, has de fer versions a hotels. Jo tenc molts companys que per viure han d’anar a tocar a hotels per gent a qui igual no els interessa, però és sa seva manera de viure de sa música, i jo pens que almenys hi ha llocs on potser és més difícil.
JAUME: Però no deixa d’estar molt vinculat al turisme.
CESC: Hi ha dues coses aquí. Sa música com a ofici que té una persona que toca i va hotels i demés. I després hi ha un projecte de música propi autogestionat, que també n’hi ha exemples. Són dues coses diferents.
ÀNGEL: Són dues coses diferents, totalment. Sí que és ver que, per sa poca gent que som a Menorca, jo crec que hi ha cultura musical, existeix. Que tal vegada no està prou recolzada, que tal vegada no té prou circuit, però ses inquietuds hi són i crec que hi ha músics bons per com és de petit. Què passa també, que molta gent s’ha format a fora, gent que va i ve i que no acaben de tenir es lloc. Que poden fer concerts fora de s’illa però no s’estableixen a Menorca. Ni grups en general, com noltros, ni artistes individuals. També hi ha gent que fa molt bona feina i no està tampoc prou valorat. Jo he tocat amb molts grups, de molts estils diferents, i sobretot a s’estiu és ver que pots tocar cada dia, però desprès a s’hivern costa. Hi ha gent que ho intenta fer possible, hi ha sales molt xules on s’intenta fer una bona programació però és difícil. Com una feina estable és molt difícil. Després hi ha ses escoles i sa gent que es dedica al món de sa docència, que hi ha gent que li agrada, però d’altres que voldrien només ser músics.
CESC: Sí, supòs que sempre hi ha hagut un sentiment que allò propi no val tant com allò de fora. Açò també existeix. I tal vegada a Mallorca estan superant més açò i s’estan mun-tant una escena més seva. Hi ha molta filia fora per allò mallorquí o illenc i està funcionant. I Menorca pel fet de ser més petit, perquè no hi ha exemples, també costa un poc més.
ÀNGEL: Jo tenc els meus dubtes amb açò de Mallorca, perquè conec a gent i s’està xerrant que molts que són de Menorca són a Mallorca. I és ver que hi ha més moviment a Mallorca que a Menorca, però també tenen ses seves coses (riu).
CESC: Però sempre hi ha aquells exemples clars. Antònia Font en el seu moment, Da Souza, Jorra i Gomorra, Maria Jaume, Marina Hein, en Plan-ET.
ÀNGEL: Veus, En Plan-ET fa alguna cosa no diré més moderna, però almenys diferent. I com no estereotipar sa musica en català, que açò costa un poc.
CESC: Spotify entén sa música en català com un gènere.
ÀNGEL: Si en Plan-ET fa un tema tecno en català ha d’existir i no per açò és un gènere que conviu amb Catarres.
CESC: A Menorca jo crec que hi ha dos exemples molt guais que son n’Anna Ferrer, què fa una feinada de recuperació i d’endur-se sa musica folklòrica de Menorca al seu terreny. I després Rudimentari també, que va a fer algo purista, o almenys com ho veu ell, que és un enamorat d’açò i ho fa en menorquí i xerra de Menorca amb un estil que no té res a veure amb Menorca com és el reggae i ska.
«Crec ens defineix bastant xerrar de menorca com a menorquins, sense romantitzar menorca i sense fer veure que no hi ha problemes.»
RITA: I, per acabar, sa meva darrera pregunta –que potser és un poc romàntica– és si teniu algun desig per Verlaat. Alguna cosa que us agradaria que passés.
CESC: Fuà! És molt difícil, eh! T’has deixat sa bona pel final. (riures generals) En podem dir un de factible i un de flipat.
JAUME: Es factible seria que continuassim junts, que sembla que no, però és complicat.
CESC: Que seguís funcionant.
JAUME: I amb il·lusió. I si seguim amb il·lusió vol dir que funciona i que encara tiram endavant.
CESC: M’agrada! I es flipat, Àngel?
ÀNGEL: (expira profund) No ho sé, tocar a un festival? (riuen)
CESC: Es nom des nostro grup molt gros en un cartell… (riuen més) Sí, que quan ho deixem veiem el que hem fet i puguem dir “Uau, no esperàvem arribar aquí”. Sigui el que sigui que haguem aconseguit.
ÀNGEL: Jo crec que també una cosa que estaria bastant bé seria no tenir impediments a s’hora de crear i poder tenir recursos per poder gravar a un estudi i…
CESC: Ah, si, PASTA! Canvii el que he dit! Si algú ens està escoltant i té doblers, ja ho sap.
ÀNGEL: No ho volia dir així, però…
JAUME: Que no faltin recursos.
ÀNGEL: Que no hi hagi res que impedeixi crear el que noltros som capaços de crear. Tampoc dic de poder posar un espectacle de llums que no sapiguem abordar, coses realistes que siguem capaços de fer i que les puguem anar executant sense problemes. I açò no vol dir que ens venguin festes de bitllets sinó que tinguem concerts, que es pagui justament a tota la gent que fa feina, no només a noltros. Que puguem anar a fer bolos amb els nostres tècnics, que tothom pugui cobrar per ses coses que fa. Poder oferir a sa gent el que nosaltres creiem que és just sense haver d’anar sempre sota mínims.
CESC: No serà per falta de creativitat nostra, si tinguéssim doblers faríem coses molt loques.
